L’advocat que tenia raó però no es va saber defensar

“La sala penal no pot actuar d’ofici fora de la seva competència o sortint del marc legal, substituint-se a les carències defensives del condemnat -advocat experimentat de professió- que li pertoquen personalment en el moment de la execució d’una sentència quan es va donar compte que hauria pogut actuar de manera més útil i eficaç per defendre els seus interessos en el moment oportú.” El tribunal és tan clar en aquest aspecte com en l’altre. “Si la dita sala estima que, al seu parer, la pena pronunciada no podia excedir de 18 mesos d’inhabilitació, no pot ara reformar la sentència ferma del Tribunal de Corts, la qual aplica els seus propis criteris. Només pot observar la sala penal que, al seu propi criteri, la pena complementària d’inhabilitació no podia excedir en els límits de 18 mesos en la època de la constitució dels fets.” [related:articles:1] En fi, que l’advocat en qüestió, que es va quedar diners d’un client seu i per aquest motiu va ser condemnat com autor d’un delicte major d’apropiació indeguda, a una pena de divuit mesos de presó condicional qualificada a l’abonament de la responsabilitat civil en un termini màxim de tres mesos i amb un termini de suspensió de la condemna de quatre anys, i inhabilitació per a l’exercici de l’advocacia per un període de cinc anys, va adonar-se quan la sentència ja era ferma i s’havia d’executar, que els tribunals s’havien passat de frenada. Per una sentència ferma, recordat el Superior, és un títol executiu. I cal complir el que allí s’hi diu. “En lloc de discutir aquesta qüestió de fons que l’afectava, l’advocat condemnat no va utilitzar en temps útil el procediment adient per demanar la modificació per la sala penal de la sentència de la pena d’inhabilitació en conformitat amb el dret aplicable a l’època dels fets. No solament la sala penal del Tribunal Superior de Justícia va considerar el condemnat desistit del recurs interposat contra la referida sentència, sinó també que el Tribunal Constitucional va inadmetre a tràmit el recurs d’empara formulat en el marc de les presents actuacions.” I tenia raó en el fons, l’home. Però va errar en la forma i el procediment. En fer la reclamació en el moment processal pertinent. D’aquí que haurà d’estar, almenys aparentment, cinc anys fora del circuit professional al Principat. Per sort o per desgràcia seva, del lletrat, ja sap el pa que s’hi dona. Ara, sempre podrà reconfortar-se al·legant que aquesta vegada tenia raó. Ara, se’n va adonar tard.
Altaveu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *