Categories
ELNACIONAL.CAT

He anat 3 dies de festival i no vull tornar a la vida real

M’encanta anar de festival. De veritat. No sabeu les ganes que tenia de cordar-me la ronyonera especial de moderna i posar-me les ulleres de sol fins les 22h, mentre faig més kilòmetres que Usain Bolt i remiro cada camisa cutre que es creua pel meu camí. No és conya, tenia moltes ganes d’escriure aquesta contracrònica com una gruppie-fan afònica sense cap mena de criteri i marxar a casa amb la satisfacció de qui ha viscut tres dies una experiència brutal. Però hòstia, és que el Vida Festival m’ho ha posat molt difícil.

Més de 10.000 persones han passat pel festival.

Ara no vull tornar a la vida real. Se’m fa massa difícil pensar que dilluns he d’anar a la redacció, al gimnàs, cuinar-me els tuppers pel dia següent i regirar Netflix durant una hora per acabar anant a dormir sense veure res. Vull viure en aquesta Vida permanent que ens ha bufetejat la cara amb la mà oberta per dir-nos que sí, que hi ha una altra manera de fer les coses. Que es pot celebrar un festival massiu sense distàncies de seguretat i sense que el món s’acabi. Llegia l’altre dia per Twitter algunes queixes de qui exigia que les autoritats suspenguessin els concerts perquè ningú portava mascareta. Poca gent complia, la veritat. Sense intenció de crear un debat al voltant del seu ús, em crida l’atenció que després d’un any i mig de parèntesi mundial encara pesi més la llosa impositiva dels de dalt que l’emoció de veure més de 10.000 somriures junts.

Això sí que és una remuntada

És cert que no es va començar de la millor manera, no em posaré aquí a debatre l’obvietat. Que hi hagués persones que el primer dia van quedar-se sense entrar al festival després de més de dues hores de cua i per culpa d’un mal funcionament de l’app és intolerable. A part que tampoc s’entén massa. Primer, perquè la prova pilot de Love of Lesbian amb 5.000 persones va anar rodada i, segon, perquè la resta de dies el Vida va ser capaç de remuntar eliminant la digitalització del test i tirant de paper i boli bic. Conclusió? Es podia haver fet molt millor abans.

La gran majoria anava sense mascareta.

Suposo que és com la vida mateixa, no? Vull dir, que nosaltres també tenim expectatives i sovint ens acabem fotent una bona hòstia, tot i haver anat amb peus de plom. Aquestes coses passen. Tampoc es tracta de romantitzar la cagada organitzativa del primer dia però 1. es va poder solucionar en menys de 24 hores (la cua va passar a 20-30 minuts i el tercer dia es va incloure una pulsera rosa per diferenciar els negatius) i 2. era la primera vegada que es desplegava aquesta mena de logística. Ha de ser molt difícil organitzar un macro concert així amb la pandèmia pel mig. Denunciar-ho quan cal sí, però també s’ha d’entendre.

Però llavors, al segon dia, va començar el Vida lliure d’estigmes. He de dir que mai havia escoltat tanta penya de festa junta, de totes les edats i parlant en català – no, no he anat a l’Acampada Jove. El festival de Vilanova i la Geltrú és com una família nacional hippie (o hipster) en miniatura. Menuts fent voltes al cotxet, grups d’amics abraçant-se o parelles d’aquelles que es passen tot un concert menjant-se els morros. Hi ha de tot. Menys turistes, d’aquests no n’hi ha i això que no vaig saber veure cap cartell de Guiris go home. Demanar beguda ha sigut fàcil i molt ràpid. I us diré una altra cosa, segurament súper unpopular opinion: és com un somni comprovar que les camises rares continuen tenint un lloc honorífic en qualsevol festival i que el virus no ha afectat les reserves mundials de birra. Aquests problemes del primer món i tal.

Els cap de cartell eren Vetusta Morla, Nathy Peluso i Love of Lesbian.

Ni cagarros ni compreses brutes

Això sí, crec que el que més m’ha al·lucinat i m’ha robat el cor són els lavabos. Quins policlins més nets, tu. Ha calgut una pandèmia perquè quedés clar que no és agradable pixar quan tens un cagarro flotant i 25 compreses obertes i brutes a l’alçada del nas. Aprofito la benentesa per fer un aplaudiment immens a qui s’ha ocupat que el paper de vàter no sigui un miratge. És la primera vegada que torno d’un festival amb la figa seca i sense haver utilitzat els mocadors de casa. Això sí que són mesures higièniques i no el gel hidroalcohòlic.

Si les olors poguessin traspassar pantalles, fliparíeu.

Que important és tenir finals

Us heu adonat que encara no he parlat de música? Aviam, m’agradaria parlar de tots els concerts que han passat pel bosc aquest any pero entendreu que aquí una no pot desdoblar-se en, no sé, més de 30 artistes? He fet el que he pogut. Aquí la meva crònica.

Vetusta Morla va omplir l’escenari d’Estrella Damm.

Per mi la gran sorpresa ha estat Maria Arnal. Confesso que l’havia escoltat poc i que ara tinc un buit de no saber què he estat fent tot aquest temps. Mescla de reivindicació i arrels, una escena austera que no necessita floritures, i un ritual amb olor d’incens que recorda als akelarres del segle XVII. I una veu que quina veu.

Visceralment, amb Vetusta Morla em vaig curar. Segurament perquè va ser l’últim concert al que vaig anar abans de la pandèmia i no sé, em va semblar com tancar un cercle. I perquè Vetusta té algo. Pucho, el seu cantant, té algo. Tinc agulletes encara només de mirar-lo trepitjar l’escenari. I Rusowsky va fer-me viatjar a algun lloc ocult entre ventricle dret i esquerra.

El públic es va entregar amb Maria Arnal i Marcel Bagés.

Si el grup Mujeres hagués tocat als 80 hagués omplert molts garitos. El seu punk rock va aixecar genolls i braços, no com El Petit de Cal Eril, molt més pausat i amb les darreres files assegudes al terra. Quan van versionar Close to me de The Cure alguns la ballaven des de l’escenari gran. La cloenda d’aquests 3 dies amb Maadraassoo va ser èpica. Electrònica i grans hits de totes les èpoques: Nunca nadie pudo volar de La Casa Azul, I’m losing it de Fisher o Just can’t get enough de Depeche Mode.

Però abans d’això vaig bordar com una salvatge amb la Rigoberta Bandini (sisplau, que tregui un CD ja per deixar de repetir cançons) i em vaig decepcionar una mica amb Sen Senra, un tio molt guai a qui li falta un pèl de sang. De Love of Lesbian no en parlaré perquè m’agraden massa i dels meus dits només sortirien paraules d’amor infinit. Però ho van clavar, com sempre, i no ho dic jo sinó els milers de persones que tenia al costat. Em quedo amb aquesta frase de Santi Balmes a la cançó Toros en la Wii-Fantástico perquè que resumeix perfectament aquests tres dies: no es necesario es tener principios, lo importante es tener finales. No la va cantar eh, però queda increïble.

Per març, Love of Lesbian va fer un concert pilot al Palau Sant Jordi amb 5.000 persones.

Qui no em va quadrar gens en un ambient festiu com el del Vida és  Ferran Palau, però entre badall i badall vaig adonar-me que no pensaven el mateix els centenars de persones que van omplir l’escenari La Masia. Potser li hauria de donar una possibilitat. Des de la terrassa. Llegint-me un llibre. Total, ara tindré temps. Torno a la vida real, la de l’article femení. La que no em portarà a la Nathy Peluso al mig del menjador. Però no passa res. Us he vist. I a totes les que m’he creuat aquests dies al lavabo, la barra o els passadissos, que ho sapigueu: us trobava molt a faltar.

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *