Festival de Jazz de Barcelona: Brad Mehldau per a principiants

És un monstre. Potser el millor pianista viu. Sempre és una festa escoltar a Brad Mehldau, fins i tot en un concert qualsevol, un més, com el d’aquest dimecres al Palau, un xic administratiu, un pèl encarcarat, segurament perquè tots sortim d’un any administratiu i encarcarat i encara no ens acabem de trobar del tot. Teníem una vida que poc o molt s’ha trencat i aquests dies de cures i bona temperatura anem arreplegant del terra les peces aviam si en refem alguna cosa. De construir i reconstruir Mehldau en sap alguna cosa. Des de fa gairebé dues dècades ha desafiat tantes convencions —incloses les dels avantguardistes, que poden ser molt dogmàtics— per fer del jazz una música més inclusiva, expressiva i alegre. Mehldau impugna obertament la idea que el jazz és un gènere secret i fosc, incapaç de relacionar-se amb altres formes de música popular. Mentida, diu Mehldau cada concert. Al del Palau també.

L’home, a més, també devia estar emocionat. Abans d’arrencar la vetllada, va rebre la Medalla d’Or del Festival de Jazz de Barcelona en reconeixement a la seva carrera. Barcelona és important en la vida i en la música d’aquest pianista. Ell mateix ho va recordar en agrair el guardó i en acomiadar-se del públic. Aquí s’ha fet músic; d’aquí és Jorge Rossy, el bateria del seu primer trio; aquí ha tocat tant des de principis dels 90, quan els que en sabien veien en ell l’estrella en ascens que es va il·luminar a finals de la dècada —encara està encesa.

Brad Mehldau (Chema Muñoz Rosa)

El concert d’aquest dimecres, però, és el partit de futbol d’un jugador que encara ha d’agafar el ritme. No es va complicar gaire la vida. Va ser una mena de Manual de Mehldau per a Principiants. Van sonar dues peces de Suite: April 2020, l’últim disc, una col·lecció de miniatures escrites en confinament, engrunes sonores que marquen el recorregut de casa a casa d’un dia qualsevol —de l’abril o del mes que vulguis— d’aquest any de tancament que Mehldau ha viscut a casa de la Fleurine, la seva dona, a Holanda. És una entrega eclèctica. Algunes peces són més abstractes, altres més descriptives, algunes més atmosfèriques, altres concretes. Hi ha una mica de tots els mehldaus aquí, des de l’improvisador impressionista al intèrpret més acadèmic, passant pel músic que toca dues melodies en paral·lel i el centrifugador de grans estàndards, del Great American Songbook i de tota quanta música popular atrapa i reprocessa, dels Beatles a Radiohead i Soungarden.

Al Palau, Mehldau va oferir el mateix xarop, però menys intens i arriscat, més populista i acolorit. Només aquest parell de temes seus, un Coltrane, un Monk. La resta, revisions poc revisades dels Beatles, Bowie (Life in Mars) i Radiohead, esclar. El Mehldau estrella va aparèixer a la peça d’entrada, un encadenat de cançons que incloïa Karma Police i Go To Sleep, de Radiohead, esclar, i una fenomenal versió de I Am The Walrus, del Magical Mystery Tour dels Beatles, el moment més brillant de la nit, amb Mehldau ensenyant totes les seves cares, la de veritat i les musicals, en quatre minuts, jocs de mans inclosos.

La part central del concert va ser més anodina, puntejada amb espurnes blues i la seva meravellosa mà dreta. Al final, l’home ho va aixecar amb tres bisos, Maybe I Am Amazed, de McCartney; Skippy, de Monk, meravellosament improvisat, i Golden Slumbers, de l’Abbey Road, tocat amb la mateixa actitud i aires que el primer tema del concert. Final rodó. La sap llarga, Mehldau, i tenia la gent entregada —era l’onzena vegada que actuava al Festival. El públic va acabar dret i l’artista va reblar els desitjos de felicitat pospandèmica amb què havia acomiadat el concert regular amb els versos de la cançó de McCartney: “Hi havia una vegada un camí per tornar cap a casa…”.

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *