Categories
ELNACIONAL.CAT

Ets més de cafè o de fulla de coca?

El Cerro Rico de Potosí és una muntanya de 4700 metres situada a la Serralada dels Andes de Bolívia. La seva particularitat és que guardava -i encara guarda- una de les reserves de plata més importants del planeta, d’aquí el seu nom. La plata del Cerro Rico va començar a explotar-se l’any 1545, quan un grup de colonitzadors espanyols va arribar a les seves faldes conduïts per l’indígena quítxua Diego huallpa, considerat més tard un traïdor entre els seus -el Cerro era un lloc sagrat i rebia el nom de Sumaq Orcko (muntanya preciosa)-. Al començament, els filons de plata afloraven quasi verges i la seva extracció consistia a picar-los a cel obert i fondre el mineral en rudimentaris forns indígenes. Però al cap de deu anys, quan les vetes exteriors ja s’havien extingit, aleshores va començar la perforació de milers de galeries i túnels per la qual cosa es va necessitar una quantitat ingent de força de treball. Es calcula que al llarg dels quasi cinc-cents anys d’explotació ininterrompuda han mort uns vuit milions d’indígenes, la majoria per silicosi (una intoxicació crònica per inhalació de pols de sílice), però també per tuberculosi, febres de tota mena, accidents amb dinamita, atropellaments per vagonetes, i un llarg etcètera. Durant els tres-cents anys que la mina va restar en mans dels colonitzadors, se sap que la plata del Potosí va pagar les guerres de Castella contra tots els seus enemics, inclosos els catalans. I tot això va ser possible  gràcies a la fulla de coca (Erythroxylum coca), un aliment sagrat a la regió andina que atenua la son, vigoritza el cos i redueix l’apetit

“La fulla de coca desenvolupa als països andins un rol cultural equivalent al cafè a l’occident, o al te a l’orient”

Arbust de coca / Foto: Raúl Arboleda (AFP)

Qualsevol que hagi viatjat al cor dels Andes; a Quito, a Cusco o a La Paz, haurà notat que absolutament tothom mastega fulla de coca. De fet, en la mesura que aquesta és el millor remei per combatre el mal d’altura, el seu sabor és quasi el primer que prova un turista en aterrar en qualsevol d’aquestes tres ciutats (sol ingerir-se en infusió). La fulla de coca és una planta autòctona de la confluència tropical dels Andes amb l’Amazònia, i des de l’època precolombina s’ha cultivat i consumit indistintament de l’origen o el color de la pell dels seus habitants. Arreu de Bolívia, per exemple, país on he viscut alguns anys, la fulla de coca abraça tots els estrats sociodemogràfics i comprèn múltiples funcions de l’alimentació diària. Com un cafè, resulta indispensable per a la conducció; com una cervesa, resulta ideal per compartir en grup; com una beguda isotònica, resulta idònia per a fer esport; com unes pipes de gira-sol, resulta eficaç per matar l’avorriment; i com els alls, resulta útil per a regular la pressió arterial. Deixant de banda les seves funcions cerimonials (també seria com el nostre vi de missa), la fulla de coca desenvolupa als països andins un rol cultural equivalent al cafè a l’occident, o al te a l’orient. I d’igual manera que succeeix amb aquestes dues plantes (per cert, ambdues molt riques en cafeïna), la comunitat científica no ha pogut demostrar que el consum moderat de fulla de coca sigui perjudicial per a la salut. De fet, tot el contrari. Després de nombrosos estudis s’ha provat que la fulla de coca regula la pressió arterial, millora l’oxigenació de la sang, regula el metabolisme dels hidrats de carboni, i és rica en vitamines (A, B1, B2, B3, C i E) i minerals (calci, fòsfor, ferro, sodi o potassi). Tanmateix, la fulla de coca és una planta prohibida.

L’expresident Evo Morales defensa la fulla de coca a la ONU / Foto: infobae

“Per arribar a notar l’autèntic poder d’aquesta planta cal una ingesta experta, abundant i sostinguda com la que els miners de Potosí”

La fulla de coca posseeix 14 alcaloides naturals els quals, un cop dins l’organisme, deriven en altres alcaloides secundaris. Dels 14 alcaloides principals la cocaïna representa només una petita part (menys d’un 1%), i cap dels 13 restants són clorhidrat de cocaïna (la pols per esnifar), pasta base o crac, les tres drogues devastadores derivades de la fulla de coca. Qui prova fulles de coca per primera vegada, o bé en infusió o bé llepant-les a la boca, el més normal és que desisteixi abans de no experimentar els seus efectes subtils però existents. Ja que per arribar a notar l’autèntic poder d’aquesta planta cal una ingesta experta, abundant i sostinguda com la que els miners de Potosí, que poden passar-se 24 hores seguides treballant sense pràcticament beure ni menjar. Per altra banda, els efectes dels seus derivats químics són instantanis i molt diferents, perquè actuen en els circuits cerebrals responsables del plaer i la gratificació. A diferència del polsim tallat que infecta els nostres bars, mastegar fulles de coca no provoca ni exaltació de l’estat d’ànim, ni augmenta la sensació de seguretat, ni dilata les pupil·les. Simplement, atenua la son, vigoritza el cos i redueix l’apetit. Tanmateix, la fulla de coca està inclosa des del 1961 a la Llista I de la Convenció Única sobre Estupefaents de les Nacions Unides per una raó tant òbvia com simplista: si es prohibeix la fulla de coca es combat la producció de les seves drogues derivades.

“Un jutge de Girona va absoldre l’any 2017 a un nacional colombià resident a Catalunya al que la policia havia interceptat un enviament de dos quilos de fulla de coca”

Mastegant fulla de coca / Foto: ver.bo

Hi ha, però, una excepció. La producció, possessió, comerç, exportació i importació de fulles de coca està permès sempre que es destinin a la preparació d’agents saporífers lliures d’alcaloides.  És a dir, a aromes de fulles de coca sense cocaïna natural. I casualitat o no, l’única empresa al món que utilitza un agent saporífer d’aquesta estranya naturalesa és The Coca-Cola Company, que compra (via tercers) 120 tones anuals de fulles de coca al Perú per a l’elaboració de la seva gasosa de fórmula ultra secreta. A casa nostra, on els últims vint anys s’han naturalitzat i nacionalitzat milers de ciutadans i ciutadanes sud-americans, avui la fulla de coca és accessible a tothom. S’ofereix picada dins de bossetes d’infusió als restaurants de cuines andines i als colmados de productes llatins. Encara que també és possible comprar-la sencera en bossetes d’entre 5 i 10 euros. Avui la normalització de la fulla de coca contrasta amb la seva absoluta prohibició, i tot apunta que vivim instal·lats en un debat tàcit que hauria d’acabar distingint entre la planta original i les drogues sintetitzades. De fet, un jutge de Girona va absoldre l’any 2017 a un nacional colombià resident a Catalunya al que la policia havia interceptat un enviament de dos quilos de fulla de coca. Els motius de l’absolució? Els susdits al llarg d’aquest article: que consumir fulla de coca no pot considerar-se una toxicomania en el sentit mèdic del terme -ni tan sols provoca addicció-, i que donades les seves propietats culturals té sentit disposar d’una quantitat raonable per a l’autoconsum. Resumint, la fulla de coca no és una droga, sinó un gran aliment amb propietats nutritives, psicològiques i culturals. I t’asseguro que si fos legal als matins dubtaries entre una tassa de cafè, tan irritant de l’estómac, o una infusió de fulles de coca, tan beneficiosa pel cos.

Dessecació de les fulles de coca a la Serralada d’Apolobamba, Bolívia / Foto: Arnau Vila

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *