Categories
ELNACIONAL.CAT

El vi escumós més valorat del món té segell català: Mas del Serral 2009

El 7 de setembre de l’any 2009 va ser dilluns. Aquell dia, el Barça de Pep Guardiola era líder de la lliga després d’haver guanyat 3-0 el primer partit del campionat contra l’Sporting de Gijón, amb gols de Bojan, Keita i Ibrahimovic. El president de la Generalitat de Catalunya era José Montilla. Faltaven pocs dies per un Onze de Setembre més, reivindicatiu però per res del món històric. A les festes majors del país sonava Ai Dolors del grup revelació de l’any: Manel. Per culpa d’una marca de cervesa, la meitat dels catalans s’havien passat l’estiu cantant Summercat de Billie The Vision & The Dancers mentre somiaven unes vacances d’anunci a Formentera. L’Estatut aprovat pel Parlament l’any 2006 encara no havia estat tombat pel Tribunal Constitucional, Quentin Tarantino estava a punt d’estrenar Malditos Bastardos a Espanya i aquell dia, segons diu l’hemeroteca, a Sant Sadurní d’Anoia la temperatura era de 18 graus quan va sortir el sol, a les 07.23h del matí. 

Va ser aquell dia i a aquella hora, també, quan Pepe Raventós, 21a generació de viticultors de la família Raventós i Blanc, va fer la verema manual del Xarel·lo i el Bastard Negre amb el qual elaboraria el vi que sempre havia somiat: Mas del Serral 2009, l’escumós de la Conca del Riu Anoia que fa poques setmanes va rebre 99 punts sobre 100 a la prestigiosa revista Decanter

Mas del Serral_Lia Marrugat 5

Mas del Serral 2009 és obra de Pepe Raventós, elaborador també Can SumoiPepe Raventós Vins. (Lia Marrugat | Mas del Serral)

“El vi escumós de l’estat espanyol més refinat que existeix”, en paraules de Pedro Ballesteros, Master of Wine, autor de la puntuació i responsable, per tant, d’atorgar per primera vegada a la història 99 punts a un vi escumós de fora de l’A.O.C. Champagne. Si Mas del Serral 2009 és un vi excel·lent, però, no és només perquè condensi tot el temps perdut i permeti retrocedir amb un sol glop dotze anys enrere en una mena de travelling nostàlgic, sinó perquè també permet viatjar fins al seu origen, com passa amb els Grands Crusles seves bombolles expressen a la perfecció el Clos del Serral, la parcel·la de la finca Raventós i Blanc on aquell 7 de setembre de l’any 2009 Pepe Raventós va començar a fer realitat l’obra d’art que des de feia anys volia crear.

Un vi escumós amb l’empremta de Joan Miró

Pepe Raventós no es defineix en cap cas com un artista, però la manera com parla de la viticultura és la mateixa amb la qual un artista parla de les seves creacions. Tècnica, coneixement, sensibilitat i valentia, per descomptat, però tot sense perdre el lligam amb la història i el respecte per les arrels. Saber d’on es ve per tenir clar cap a on es va. Potser per això una de les presentacions del Mas del Serral 2009 que està fent Raventós arreu de Catalunya, i a la qual vam assistir des del Celler d’ElNacional, va fer-la a un imponent indret ple d’història com el Castell de Balsareny i va estructurar-la d’una manera artística; primer, presentant quatre vins parcel·laris de Xarel·lo de la Finca Raventós per tastar l’entorn del Clos del Serral i, més tard, acabant amb el Mas del Serral 2009. Com una òpera amb obertura, clímax i tancament final, apoteòsic. O potser com una melodia en crescendo constant. O, més aviat, com el modelat d’una escultura refinadíssima: per comprendre el Mas del Serral 2009 cal conèixer el Clos del Serral, per entendre el Clos del Serral cal comprendre la Finca Raventós, i per percebre l’actual Finca Raventós cal remetre’s a Joan Miró.

Mas del Serral_Blai Carda

Imatge promocional del Mas del Serral 2009. (Blai Carda | Mas del Serral)

Estant a Paris el 1922, Joan Miró va pintar La Masia, el quadre on homenatjava el Mas de Mont-Roig del Camp on havia après a dibuixar amb tan sols 3 anys. De la mateixa manera, va ser així, observant el quadre de Miró a la National Gallery durant una etapa vital lluny de casa, quan Pepe Raventós confessa haver-se adonat  que el seu somni era retornar el Mas del Serral al seu origen: l’agricultura tradicional basada en l’harmonia entre natura, animals i home. Dit, i fet: si des de fa més de anys la finca Raventós i Blanc de Sant Sadurní d’Anoia és un bon exemple de la recuperació del concepte de granja mediterrània autosuficient, el Clos del Serral és una parcel·la que evidencia el potencial de la Conca del Riu Anoia com a territori vinícola en el qual elaborar els vins escumosos més minerals del món.

Per què? En primer lloc, perquè els sòls miocènics i carbonatats amaguen vida oceànica fossilitzada, ja que per molt que sembla que no tingui res a veure amb el que estem parlant, hi ha una relació intrínseca entre Mas del Serral 2009 i el fet que el Penedès, fa divuit milions d’anys, fos mar. Per això el Clos del Serral està format per sediments d’origen marí com argiles grises, sorres amb còdols i grans fragments de fòssils com cargols de mar, petxines i ostres. A part de tot això, és clar, cal tenir en compte les característiques de la parcel·la: un microclima únic provocat per l’orientació nord/nord-oest, un pendent lleugeríssim i la presència del bosc del Serral com a element protector. I per tancar el cercle, cal no oblidar qui són els únics habitants d’aquest Clos amb una biodiversitat pròpia: la fauna animal, com per exemple ovelles, cabres o el cavall bretó encarregat de llaurar la vinya. 

Un camí amb un destí: l’origen

Mas del Serral és on el passat i el futur es troben, ja que és oferir una cosa perdurable en el temps però treballada a la manera d’abans”. Així defineix la seva obra Pepe Raventós al vídeo de presentació del vi, on es posa de manifest la sensibilitat, el detallisme i el respecte per l’entorn que hi ha al darrere d’aquest escumós tan singular: agricultura biodinàmica, zero emissions de CO2 a la parcel·la, raïm seleccionat a mà, criança en dipòsit d’inox, ciment i lies i, després de l’embotellament, disset mesos d’envelliment en cuba i criança en rima durant cent mesos. En definitiva, l’elaboració tradicional al servei d’una visió contemporània i, a més, amb el segell inconfusible d’un viticultor que és l’hereu de la família que va introduir el Champagne a Espanya l’any 1872. Com s’expressa, però, aquesta obra? De què parlen aquests sòls amb milions d’anys, aquest Xarel·lo i aquest Bastard Negre provinents d’una vinya de 1954 o aquests cent mesos de silenci, paciència, maduració i en definitiva vida embotellada? Quina és l’emoció de tastar tot allò que va néixer un 7 de setembre de 2009?

Només existeixen 849 ampolles màgnum de Mas del Serral 2009 al món i la immensa majoria d’elles ja formen part avui del celler privat dels col·leccionistes de vi més desperts del món. Del vi no se’n pot parlar sense coneixe’l, però, per això qui escriu aquestes ratlles te ganes d’abandonar la prosa periodística i aferrar-se a la poètica hedonista del vi. Després de donar més tombs que una baldufa durant tot l’article, un ja no pot contenir-se més ni mossegar-se més la llengua per dir per fi el que no es pot negar: si segons Aristòtil la catarsi és una experiència interior purificadora, de gran significat interior i provocada per un estímul extern, Mas del Serral 2009 és un vi escumós capaç de provocar la catarsi. Primer hi ha el color de blat daurat, intens, fosc i enigmàtic. Després una explosió d’aromes elegants amb fruita madura, brioixeria, plàtan, crema o fins i tot ametlles; un s’apropa a la copa, afina el nas, hi sent fins i tot pedra i té la sensació de perdre’s d’una màgica manera, com qui en un somni passeja per un paisatge desconegut però no té cap pressa per despertar-se. I més endavant, en el moment de tastar-lo, arriba l’hora de les notes de pera o préssec fonent-se amb sabors torrats, fruita madura i una ànima vibrant i salina que acompanya unes finíssimes bombolles. Tan fines que gairebé ni es noten. Tan fines com la pell de gallina quan el vi, perdurable, tira avall i el paladar, per sort, no oblida.

I és aleshores, sí, quan un pensa en Pedro Ballesteros i s’adona que no ha exagerat gens atorgant 99 punts a aquest vi, ja que és aleshores quan un s’adona que el 99 sobre 100 és un número altíssim, però tanmateix denota allò que fa interessant la vida: res al món és cent per cent perfecte, ja que com va dir l’abans esmentat Joan Miró, les úniques coses excel·lents són aquelles que no existeixen. Per sort, però, n’hi ha algunes que són gairebé perfectes i no només són ben reals, sinó que poden degustar-se amb els llavis.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *