Categories
ELNACIONAL.CAT

El verí de la política catalana

Quan un polític et demana una opinió el que vol, en realitat, és que l’ensabonis. Si t’agenolles, com Espàrtac abans de la revolta, el paio tampoc et diu que no, tampoc ho trobarà exagerat, ni li molesta gota. Abans que tu ha conegut altres periodistes i escriptors, després de tu en vindran molts d’altres. A tot estirar, si té un bon dia, el polític accepta que li diguis alguna coseta negativa, que li facis algun retret, algun escarafall. Res d’estirar-li les orelles, no et passis de rosca. És aleshores quan l’animal polític esdevé infinitament més perillós, perquè es torna més egòlatra. Vol que hi confiïs. T’ha deixat criticar-lo una miqueta, només per després inflar-se el pit i presumir de liberal, de demòcrata, de milhomes. De víctima. En certa ocasió, Josep Lluís Alay, director de l’oficina del President Puigdemont, va dir-me molt campanut, emprenyat com una abella, com si fos un gran què, que ell acceptava les crítiques. Oh, vaig gosar respondre. Ho va dir com si fos possible el contrari, com si fos possible, en una democràcia, no sotmetre’s a la fiscalització dels altres, de tots els altres, periodistes o ciutadans anònims. Aquell gran dia vaig comprendre que el somni daurat de tots els polítics és aquest, exactament. Trobar un bon argument, una bona mordassa, per evitar totes les crítiques, i així poder situar-se per damunt del bé i del mal. Només haver de respondre davant de Déu i de la història. I és que fa només poques hores Carme Forcadell, per defensar Oriol Junqueras de la reprovació pública, ha intentant trobar aquest argument infal·lible que ens faci callar de cop a tots: “Amb quina autoritat moral aquestes persones diuen això a una persona que ha estat a la presó i s’ho ha jugat tot pel país?” Això, això, aquesta és la gran pregunta de la política catalana, després de l’extraordinària experiència dels partits independentistes en el poder, com ens atrevim a obrir la boca?

El polític és un addicte del poder i només accepta relacions de poder. Jeràrquiques. Són les relacions del cinisme. Per això, de vegades, el llop polític arriba fins i tot a disfressar-se amb la roba de l’àvia i es fa passar per ella perquè la Caputxeta Vermella es confiï. Vigila, Caputxeta, vigila. Exactament per aquest motiu vaig trobar inapropiat que un periodista i mestre de periodistes, Vicent Partal, acceptés de fer una crítica als polítics des del Parlament de Catalunya el proppassat dia 10. De la mateixa manera que m’hauria semblat malament veure Pedro Jota Ramírez o Francisco Marhuenda fent un sermó edificant, per a la salvació de l’ànima dels polítics, a les Corts espanyoles. Espanya, inclosa Catalunya, és un hàbitat polític poc exemplar, on les relacions entre política i premsa són excessivament incestuoses, on no calen més fotografies entre polítics i periodistes. Ni més relacions públiques. Després del discurs del senyor Partal vaig parlar amb alguns polítics i tots, tots, em van assegurar que l’havien trobat dur però adient, un discurs molt necessari. Senyal inequívoc que va ser un discurs que no calia, un discurs espuri. El periodisme no ha salvat mai cap polític de l’infern ni tampoc no ho farà ara. Com és possible que Vicent Partal digués que “no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu”? El que passa entre les files dels tres partits independentistes amb representació parlamentària ho sabem tots, i ho sabem perfectament bé: és una llarga guerra civil fratricida que ens autodestruirà com a nació i com societat. Cal mirar la veritat de cara.

Ens destruirà si no fem l’esforç d’entendre una mica com és la política catalana. La difícil i complexa política catalana. Una política dissenyada, actualment, per uns professionals de la política, el que anomenem polítics, que salvant algunes belles excepcions, han triat com a líders els personatges més cínics i egòlatres del planter disponible, les psicologies més predisposades a la simulació, a l’engany i a la manipulació de l’opinió pública. Només ens faltava tenir alguns polítics professionals a la presó fins fa quatre dies i alguns altres encara a l’exili. Això ha crispat l’ambient encara més. Al capdavall tots han acabat imitant ⸺uns més, d’altres menys⸺, una actitud pública que s’assembla força a la que gasta ara Pablo Iglesias. El cito perquè no forma part dels polítics catalans i serveix per il·lustrar aquest gran mal de la política catalana. L’actitud del victimisme megalòman, la impermeabilitat a la crítica, la inhumana persecució de l’èxit social a qualsevol preu. Alguns en diuen “el poder” però és més aviat això altre, el reconeixement social. S’ha promogut el desenvolupament d’una política cada vegada més doctrinària, cada vegada més allunyada de la voluntat popular que reclama la unitat independentista. En va. Perquè és una política que es concreta a través de tres estratègies principals. Tres estratègies que són un clàssic: la projecció, la repressió i la negació. Primer s’acusa el contrincant polític independentista de fer exactament el que tu fas (projecció). Després reprimir l’autocrítica, la crítica, l’ètica personal, el sentiment col·lectiu o patriòtic. Reprimir l’altruisme i la solidaritat. I finalment negar, contra tota evidència, el que tots sabem. Que l’enemic número u dels polítics independentistes són els altres polítics independentistes. Infinitament per damunt dels espanyolistes. Els diaris en van plens d’aquests polítics catalans que neguen l’evidència. I que només van a la seva. 

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *