El contenciós que mantenen la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS) i l’empresari espanyol ja jubilat José Manuel Rodríguez continua obert. Ara davant el Tribunal Suprem espanyol. Poca broma. En joc, una demanda de Rodríguez contra la parapública amb una petició de 15 milions en xifres rodones, i la resposta reconvencional de la Seguretat Social andorrana que no només refuta la sol·licitud de qui va ser qui va fer invertir la CASS en les Bodegas Luis Mejía sinó que li reclama, en aquest cas, uns 7 milions d’euros.
En el rerefons del contenciós hi ha la relació entre parapública i empresari que van mantenir les dècades de 1980 i 1990. Els rectors de la CASS de llavors, amb Antoni Ubach al capdavant, van confiar en Rodríguez com a assessor-consultor en matèria d’inversions. Les decisions que hauria adoptat l’empresari, segons les CASS, i que Rodríguez nega taxativament, haurien suposadament a l’època unes pèrdues de 8.000 milions de les antigues pessetes. Al contrari, el consultor al·lega que ell només va fer propostes i moviments, i que hi va haver qui va treure’n profit mentre ell no veia ni un duro del contracte d’assessorament que havia signat.
D’aquí, els 15 milions d’euros que demana, interessos inclosos. La CASS insisteix en els diners que suposadament va perdre llavors per les decisions que Rodríguez hauria adoptat. Tot i això, les accions penals que es van fer en aquesta matèria a l’època van absoldre l’empresari espanyol. I aquest és un dels elements que va esgrimint Rodríguez ara. De fet, ara i sempre. La demanda inicial, ara, la va fer el consultor abans no s’esgotés el termini per accionar. Abans no prescrivís. Contra la demanda va respondre la CASS.
José Manuel Rodríguez considera que la sentència, les dues, però formalment la darrera, fa una valoració il·lògica i arbitrària de les proves i això atempta, manté aquesta part, contra la tutela judicial efectiva; la CASS considera que la infracció processal ve derivada del fet que no té en compte la força de les coses jutjades
Tant el jutjat d’instrucció, en primera instància, com l’Audiència Provincial de Madrid, en segona, van desestimar les peticions dels uns i de l’altre. No es van voler mullar, vaja. D’una banda s’han desestimat les pretensions de la CASS al·legant que les causes penals obertes amb anterioritat van acabar, com s’ha dit, amb l’absolució de Rodríguez. I a Rodríguez li deien que havia de saber el funcionament orgànic de la parapública andorrana i que uns tractes amb Ubach com a director general no eren suficients perquè vinculessin al conjunt de la institució.
Ara, tant Rodríguez com la CASS han presentat un recurs extraordinari per infracció processal davant el Tribunal Suprem. Consideren, l’un i els altres que s’han vulnerat drets fonamentals. De fet, l’acció jurídica ja fa uns dies que es va fer i les dues parts l’han reconfirmat recentment. L’Alt tribunal espanyol pot no admetre l’acció, si ja d’entrada no veu cap infracció, i així s’haurà acabat, en principi per sempre, la qüestió. El contenciós que ara ja fa mesos que dura i que remou una situació viscuda fa tres dècades i més.
José Manuel Rodríguez considera que la sentència, les dues, però formalment la darrera, fa una valoració il·lògica i arbitrària de les proves i això atempta, manté aquesta part, contra la tutela judicial efectiva. Considera el consultor que no pot assegurar el tribunal que Rodríguez coneixia el funcionament de la CASS i havia de saber que qualsevol acord havia de comptar amb l’aprovació del consell d’administració i, per tant, no n’hi havia prou amb un contracte signat pel director general. José Manuel Rodríguez manté que ell no tenia perquè saber com funcionava internament una institució estrangera i que els contactes amb un director general haurien de ser vinculants.
La CASS considera que la infracció processal ve derivada del fet que no té en compte la força de les coses jutjades. Es refereix a les sentències penals que absolien Rodríguez i deixaven oberta la via civil, la reclamació pecuniària. Alhora, però, es considerava que no hi havia dret a cap compensació perquè no s’havien pogut acreditar o no s’havien acreditat els danys que suposadament hauria causat l’empresari. El Suprem, doncs, té, o tindrà, la darrera paraula.