Categories
ELNACIONAL.CAT

Derby Motoreta’s Burrito Kachimba: “Som la noia més guapa de la discoteca”

Entre Jimi Hendrix i Camarón de la Isla, Smash i Bob Dylan, Pink Floyd i Kiko Veneno; Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, la banda amb el nom més enigmàticament fascinant de la història, s’han convertit en l’emblema del neo rock andalús, conjunció de psicodèlia i flamenc que ells han autobatejat com a ‘kinkidelia’. A Dandy Piranha (veu), Bacca (guitarra), Gringo (guitarra i el nostre interlocutor en aquesta entrevista), Soni (baix), Papi Pachuli (bateria) i Machete Carrasco (sintetitzadors i teclats), els vam conèixer amb un àlbum de debut que és un al·lucinant viatge en espiral. Sobredosi de gazpacho lisèrgic que han expandit en el seu segon disc, Hilo negro. Nou repertori que aquest vespre estaran presentant al cicle de concert Nits del Fòrum del Primavera Sound. 

Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, ‘kinkidelia’ deluxe des de Sevilla a les Nits de Fòrum. Foto: VanStokkum

Des que us vam descobrir el 2019 amb el vostre primer disc no heu parat de créixer.
No podíem estar més contents. Estem fent un munt de concerts de presentació del nostre nou disc, Hilo negro. L’altre dia vam fer dos a Cala, un petit poble de Huelva de poc més de 1000 habitants. Allò va ser un miracle.

Per què?
Allà ja estava tothom vacunat, el 100% de la població. La gent anava amb mascareta, però el concert va ser com a la vella normalitat, de peu i sense distància de seguretat entre les persones. Vaig plorar.

Sí?
Després de més d’un any tocant amb el públic assegut i distanciat… Em vaig emocionar moltíssim.

Als Burrito, per poc que ens toquin les palmes ens posem a ballar

És que vosaltres sou una banda de rock. Un grup que necessita amplificadors i decibels.
Hi ha altres propostes que són més com… seure’s al tren i mirar per la finestra. Però els nostres directes reclamen energia. Ja gairebé havíem oblidat la retroalimentació que es crea als nostres bolos entre el públic i nosaltres. Als Burrito, per poc que ens toquin les palmes ens posem a ballar.

La pandèmia, el confinament, us va enxampar en ple enlairament: acabàveu de publicar el vostre primer disc i éreu la banda revelació del moment.
Va ser una frenada considerable. Recordo que tot just després de Nadal de 2019 vam fer una reunió per traçar el calendari de 2020. Ja aleshores teníem tancats més de 60 concerts per aquell any. Tot se’n va anar en orris. Però vaja, hem sabut ballar amb la situació. Ens vam focalitzar en el disc nou i en la banda sonora de Las leyes de la frontera (la nova pel·lícula de Daniel Monzón basada en el llibre homònim de Javier Cercas, ndr.-).

De fet, la previsió era que el disc el publiquéssiu el 2020.
Sí. És més, el calendari passava per unes primeres sessions de gravació el gener de 2020, i unes segones, l’abril d’aquell mateix any. Vam fer la primera part, però la segona va coincidir amb el confinament més estricte. Crec, però, que el que semblava un inconvenient ha acabat afavorint el disc.

El primer disc era més directe, Hilo negro és un laberint psicodèlic

Per què?
Tancats no podíem fer res més que treballar en el disc. El primer era més directe, aquest és un laberint psicodèlic. Vam poder treballar les noves cançons amb més calma i llibertat. Hilo negro és un disc més elaborat i reposat. Té més capes que el primer. Una obra més cuidades a nivell de composició i producció. Les lletres també estan més treballades.

Tenen cert aroma a la poesia de Lorca.
Lorca sempre està allà. És una influència que no podem defugir. Les d’Hilo negro són lletres més metafòriques. Flueixen en harmonia amb la música. Hilo negro és la ‘kinkidelia’ en la seva màxima expressió. Tot el que vam mostrar en el nostre primer disc ha acabat per eclosionar en aquest. Derby Motoreta’s Burrito Kachimba ara està perfectament cohesionada com a banda. I és que hem de recordar que nosaltres no vam aparèixer després d’estar deu anys tancats al local d’assaig. Ens vam formar el 2017 i pocs mesos després, el gener de 2018, ja vam publicar el nostre primer single.

Però no és menys cert que éreu una súper banda, amb membres provinents d’alguns dels millors grups de l’underground sevillà.
No érem adolescents. Derby Motoreta’s Burrito Kachimba no era el nostre primer grup, ja teníem moltes hores de volt a l’esquena.

Aquest va ser el secret del vostre èxit?
Això en conjunció amb molts altres elements: el moment oportú, el lloc ideal… Tot això i molta sort. És un petit miracle que hàgim arribat a tanta gent amb una proposta com la nostra.

Hilo negro és la ‘kinkidelia’ en la seva màxima expressió

Hilo negro va entrar en el Top 5 de vendes de discos a Espanya.
Això mateix. I va ser número 1 si ho reduïm a la venda de vinils. Una passada, perquè estem parlant d’un disc que només té dues tornades. Som una anomalia. No fem res que ho peti actualment, no fem trap, fem rock psicodèlic, rock andalús, ‘kinkidelia’.

Quan vau ser conscients que Derby Motoreta’s Burrito Kachimba era un grup especial, diferent de tots els grups en què havíeu estat abans?
Mai no ets conscient del tot. Però alguna cosa hi havia. Recordo molt al principi que els deia a la resta del grup: “Som la noia més guapa de la discoteca” (riures).

Derby Motoreta’s Burrito Kachimba presenten aquest vespre a Barcelona el seu nou disc, Hilo negro. Foto: VanStokkum

I el nom, i l’estètica, i els vostres vídeos…
Està la música i la indústria musical. És molt important ser molt bon grup, però també cal saber com funciona la indústria. Nosaltres ho hem apostat tot al 17 negre. Tenim, cert, amb un nom estrany, ens vam inventar una etiqueta per definir-nos, cada membre del grup s’ha buscat un àlies no menys estrany… Posem molt de carinyo i atenció a tots els elements que formen part de la fórmula. I ens fixem en éssers mítics com David Bowie que no sé si sabia més de música o d’indústria musical.

Tot això i que heu coincidit en el temps en una revifalla del rock andalús amb bandes com la vostra, Califato 3/4 o fins i tot Los Planetas (una banda que fa anys va decidir aproximar-se al flamenc) al capdavant.
Diria que no ho podem limitar només a Andalusia, sinó que és un fet generalitzat, aquest retorn a les arrels. A  Catalunya teniu a la Maria Arnal i el Marcel Bagés o a Astúries, el Rodrigo Cuevas. Al grup tots hem crescut escoltant flamenc, així que per què no sumar aquesta influència al nostre so. En una altra dimensió, Rosalia ha fet una feina increïble. I el mateix C.Tangana amb El madrileño, un disc de rumba dels de tota la vida.

La ‘kinkidelia’ és fartar-se de gazpacho, fer la migdiada, anar al local d’assaig amb unes cerveses i tocar fins a cansar-nos

El madrileño hi col·labora Kiko Veneno, poc menys que un Déu per a vosaltres. De fet, Derby Motoreta’s Burrito Kachimba també heu col·laborat amb ell.
Vam gravar plegats el tema ‘Alas del mar’. Va ser una iniciativa de Radio 3. Ens vam tancar una setmana en un estudi a Galícia per compondre i gravar una cançó. D’aquells dies va sortir aquesta ‘Alas de mar’. En la nostra lliga Fantasy tenim a Jimi Hendrix, Bob Dylan i Kiko Veneno, que per a nosaltres és tan important que els altres dos. I el mateix amb els Smash.

És més, el passat mes de juny, vau actuar durant dues nits al teatre Lope de Vega, en la presentació a Sevilla d’Hilo negro i vau aconseguir reunir en el públic a Kiko Veneno i Antonio Rodríguez i Gualberto García d’Smash.
Va ser maquíssim. Recordo perfectament, després del concert, al camerino, tots tres al seu rotllo, parlant de les seves coses. Un somni eròtic.

Aquest octubre s’estrena Las leyes de la frontera, la pel·lícula, com explicaves, de Daniel Monzón inspirada en la novel·la de Javier Cercas. Vosaltres heu fet la banda sonora.
Al principi només havia de ser el tema central de la banda sonora, però al final ens van encarregar tota la banda sonora.

Tot aquest imaginari herència del cinema quinqui també és part de les vostres influències.
La pel·lícula passa a la Girona de finals dels 70 amb un prota que és un noi de classe mitja que es fa amic d’una colla de quinquis que viuen a l’altra banda del carrer. La frontera del títol. Una pel·lícula que pot recordar aquell cinema quinqui d’Eloy de la Iglesia, però que no vol ser un revival.

Us vau inventar l’etiqueta ‘kinkidelia’ per descriure el vostre so, però què és exactament?
La ‘kinkidelia’ és fartar-se de gazpacho, fer la migdiada, anar al local d’assaig amb unes cerveses i tocar fins a cansar-nos. De nosaltres s’ha dit que fem rock andalús o rock psicodèlic, i sí, però son etiquetes que no acaben de descriure el que fem. Nosaltres som molt més lliures que això. ‘Kinkidelia’ és el que tu vulguis.

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *