Categories
ELNACIONAL.CAT

Corey Feldman: Goonies, drogues, abusos sexuals i amenaces de mort d’un ídol infantil dels 80

El Phenomena, el cinema de Barcelona que fa olor de crispetes i cel·luloide, projecta aquesta tarda The Lost Boys (Jóvenes ocultos, 1987).

Títol imprescindible del cinema teen dels vuitanta, la cinta dirigida per Joel Schumacher ens descobreix la història de dos germans, Sam i Michael Emerson que, a causa del divorci dels seus pares, marxen de la seva ciutat natal a Arizona, per instal·lar-se a Santa Monica, a California. Allà acabaran enfrontant-se a una banda de joves vampirs. 

Son els Lost Boys, els joves ocults conformats per un repartiment en què figuraven els noms més destacats del cinema adolescent de l’època: Jason Patric, Corey Haim, Kiefer Sutherland, Jami Gertz, Alex Winter… I Corey Feldman, l’actor que va participar de totes les pel·lícules adolescents d’èxit dels vuitanta.

Fa poc van preguntar a Feldman si havia vist Stranger Things. Aquesta va ser la seva resposta: “Una colla de nens dels vuitanta que van en bici i tracten de derrotar una conspiració perversa, però cap dels adults els escolten ni els creuen? Doncs sí. Aquesta va ser la meva infància”.

El nen de McDonald’s

Corey Feldman va néixer el 1971 al barri de Reseda de la ciutat de Los Angeles. El seu pare, Bob Feldman, era un músic mediocre que vivia amargat per haver tingut un únic èxit als seixanta que mai més no havia pogut repetir. La seva mare, Sheila Feldman, era model de la revista Playboy.

Només tenia tres anys quan el petit Corey va trepitjar per primera vegada un plató. Hi va anar a rodar un anunci de McDonald’s. Passaria la seva infància davant de la càmera. En els següents anys va rodar més de 50 anuncis i més de 100 capítols per a diverses sèries de televisió.

Corey Feldman, un dels actors infantils més populars dels 80

Ràbia i dolor

L’any 1984 s’estrenava Friday the 13th: The Final Chapter, la quarta entrega de Divendres 13, una de les sagues definitives del cinema de terror. Va ser la primera experiència de Corey Feldman al cinema. En els següents anys participaria d’algunes de les pel·lícules definitòries d’aquella dècada: GremlinsGooniesStand By MeLost Boys

El seu pare, que exercia de representant, conduïa la carrera de Feldman amb mà de ferro. La seva mare li decolorava el cabell perquè el nen semblés més ros del que era i li administrava pastilles per aprimar perquè no guanyés pes. Quan no aconseguia un paper, el castigava colpejant-lo amb una vara de fusta.

“Cap altre nen al càsting tenia tanta ràbia i dolor a la mirada com ell”, recordaria temps després Rob Reiner, director d’Stand By Me. Corey Feldman aleshores tenia 14 anys i en aquell film va compartir repartiment amb River Phoenix. Durant aquell rodatge la parella es va perdre en més d’una ocasió. Amagats bevien i fumaven marihuana fins a perdre el coneixement.

Menys que zero

Corey Feldman es va emancipar dels seus pares quan tenia 15 anys. Creia que tenia una fortuna de més d’un milió de dòlars. I els havia guanyat, però els seus progenitors se’ls havien gastat gairebé tots. Al compte d’estalvis de Feldman només quedaven 40.000.

L’any 1985 Bret Easton Ellis, autor fonamental de la Generació X, va publicar Less than Zero. Novel·la amb més d’un detall autobiogràfic, Ellis va firmar un relat que ens dibuixa una ciutat de Los Angeles en què els joves protagonistes s’endinsen en una vertiginosa espiral de vertiginosa espiral de sexe, drogues i desolació.

Fills de magnats de Hollywood jugant a ser punks de postal que es perden en festes interminables, clubs de rock, infinites ratlles de cocaïna, rodatges de pel·lícules porno, snuff movies, prostitució masculina i abusos de menors. Aquest va ser el Hollywood que es va trobar Corey Feldman i que va compartir i conviure amb Corey Haim, el seu millor amic i company de repartiment a més d’una desena de pel·lícules.

Els Coreys

Feldman Haim, als quals tothom anomenava ‘The Coreys’, eren adolescents amb targetes sense límit de crèdit. Cada dia era una festa en què no faltava ni alcohol ni cocaïna: esnifaven no menys de dos grams de polsim colombià, es gastaven gairebé 300 dòlars diaris en la producció de Pablo Escobar.

Quan no estaven a la mansió Playboy convidats personalment per Hugh Hefner, el seu amagatall favorit era el Soda Pop una discoteca infantil a la qual assistien totes les estrelles juvenils de Hollywood. El seu amo era l’empresari Alphy Hoffman, abusava sexualment de la seva clientela.

També van acabar condemnats pel mateix delicte Marty Weiss i Ron Crissom. El primer era un afamat agent de nens actors. El segon, l’assistent de Feldman.

Michael Jackson també formava part del cercle d’amics dels Coreys. Feldman, un assidu a Neverland, la residència de l’icònic cantant, sempre ha defensat que Jackson no va abusar mai d’ells.

Corey Feldman, ha denunciat que va ser víctima d’abusos sexuals per part de grans noms de Hollywood

El reality

“Era un dels grans rumors dels 80, la gent deia ‘tothom a Hollywood s’ha tirat els Coreys, se’ls van passar els uns als altres'”, va declarar a la revista Rolling Stone Alison Arngrim, actriu que de nena va formar part del repartiment de La casa de la pradera.

Enfonsats per les seves addiccions, abusos, traumes i dimonis interiors, la popularitat dels Coreys va anar disminuint amb el pas dels anys, fins acabar oblidats. Eren poc més que aquells dos nens que van protagonitzar algunes de les pel·lícules més taquilleres dels 80. Feldman ara subsistia acceptant papers molt menors a pel·lícules de sèrie B i intentant posar en marxa una carrera musical que mai no va arribar enlloc.

Companys de pis, amb l’arribada del nou mil·lenni, van intentar recuperar part de la seva fama perduda protagonitzant el reality show The Two Coreys, programa en què descobrien el seu dia a dia sota el mateix sostre.

No va ser un èxit aclaparador, però tampoc un desastre. Van rodar dues temporades. Quan estaven a punt de començar a rodar la tercera, Haim va morir. Va ser el 10 de març de 2010. Estava malalt d’una pneumònia que es va complicar com a conseqüència de dècades d’addiccions de tota mena. Abans de morir va demanar al seu amic que expliqués la veritat de les seves vides.

Coreyografia

El 29 d’octubre de 2013 arribava a les llibreries dels Estats Units Coreyography, l’autobiografia de Corey Feldman. A les seves pàgines, Feldman explicava que durant la seva infància ell i Haim van ser víctimes de constants abusos sexuals per part d’alguns dels més importants magnats de Hollywood i també per companys de repartiment.

Citava explícitament el cas de Charlie Sheen, a qui acusava d’haver violat Haim durant el rodatge de la pel·lícula Lucas. Haim tenia 13 anys i Sheen, 19. Aquest va fer públic un comunicat desmentint les acusacions i anunciant unes accions legals que mai no es van materialitzar. Feldman va repetir i reiterar les acusacions al documental My Truth: The Rape of 2 Coreys, estrenat el passat 2020 amb motiu del 10 aniversari de la mort del seu millor amic.

La seva realització no va ser fàcil. Feldman assegura que va patir reiteratives amenaces de mort. Per això, després de la seva estrena va marxar durant unes setmanes fora dels Estats Units. Més encara, després que dos anys abans, fos atacat per dos desconeguts mentre esperava dins del seu cotxe que el semàfor canviés a verd.

Quan va fer pública la denuncia, assegurant que els agressors eren sicaris enviats pels grans noms de Hollywood que van abusar d’ells, ningú no el va creure. Ben al contrari, tothom es va riure d’ell. Al principi tampoc ningú no va creure que Harvey Weinstein era un depravador sexual.

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *