Categories
ELNACIONAL.CAT

Com fer-se ric menjant llobarro salvatge

Vint-i-cinc anys abans que la Torre Eiffel coronés els cels de París, s’instal·lava a l’Illa de Buda, la més oriental del Delta de l’Ebre, un far metàl·lic de 55 metres d’alt i 365 esglaons, aleshores considerat el far més alt del món. Des d’aquell far estrambòtic, que més que un far semblava una rudimentària estació espacial, els seus faroners i faroneres van presagiar en primera línia la vitalitat i el dinamisme d’aquest cos de terra relativament recent (a l’època dels grecs encara no existia). En l’instant inicial, el far es va ubicar a la platja de l’illa de Buda, a la desembocadura del braç navegable de l’Ebre. I en només deu anys, el far havia quedat quasi dos quilòmetres terra endins, voltat dels llims que havia aportat el riu. Més tard, l’Ebre va girar al nord i la mar va envoltar el far -el 1935, la família del faroner Alfredo Cabezas només hi podia accedir en barca-. Però el fet és que, rodejat d’aigua, de llims o de joncs, el far hauria resistit si els republicans no l’haguessin cremat i dinamitat el 21 d’abril de 1938 (per maldestres, només van descalçar-lo i el far va seguir inútil però dempeus). Amb l’estructura danyada el temporal del 1961 l’esfondraria per complet. I fins i tot els militars van rematar-lo anys després amb explosius, ja que les seves restes perjudicaven la navegació. Avui, el mític far de l’illa de Buda reposa al bell mig del mar, a dos quilòmetres de terra i a deu metres de profunditat, rodejat de peixos. I a jutjar per les imatges submarines del documental ‘Buda, L’illa del Delta’ (disponible a TV3 a la carta), els vestigis del far s’han omplert de garotes, variades, i llobarros, aquest últim peix considerat una autèntica joia comestible.

Antic far de l’illa de Buda / Foto: Arròs illa de buda

Algunes dades sobre l’espècie

El llobarro (Dicentrarchus labrax) és un peix allargat i esvelt, de cap petit i cua gruixuda. Té el llom ennegrit i tacat, i el cos argentat amb matisos daurats i verd oliva. Viu a prop del litoral, en fons rocosos i arenals fins als 100 metres de profunditat. Com les orades o les anguiles, té una gran capacitat d’adaptació a diferents salinitats i temperatures de l’aigua, per la qual cosa és possible trobar-lo en estuaris, deltes d’aigües salobres com el Delta de l’Ebre, i fins i tot en rius. Els exemplars joves formen moles de centenars d’individus, però els adults són més solitaris. En només dos anys, el llobarro assoleix mig quilo de pes i els 23 cm de la seva talla mínima de pesca, encara que ocasionalment pot créixer fins als deu quilos i un metre de llargada. És una espècie carnívora, voraç i molt depredadora. I no és casual que rebi el seu nom del llop (també li diuen llop de mar o llobató). S’alimenta d’invertebrats com llagostins, sèpies i calamars, i també de peixos, com  seitons i sardines. Igual que un guepard, s’enganxa a l’estela de les seves preses i no les deixa fins que les devora o desisteix d’esgotament. El llobarro es considera un peix magre, però gràcies a aquesta dieta tan rica i variada la seva carn és igualment saborosa i molt cotitzada a les llotges del Mediterrani i l’Atlàntic Oriental. Malauradament, el consum de llobarro salvatge és anecdòtic, si no inexistent a la majoria de llars. Si darrerament has menjat llobarro, és quasi segur que aquest fos de granja o cultiu; de Grècia, d’Egipte, de la Comunitat Valenciana

“Com més informació existeix sobre la problemàtica ambiental associada a l’aqüicultura, més fons comunitaris i estatals es destinen a fomentar-la”

Llobarro salvatge / Foto: Wikipedia

El cultiu de Llobarro

El Mediterrani és un mar ric en albuferes, estanys o llacunes salobres. En són bons exemples El Mar Menor, a Múrcia, o els estanys de Salses o de Sant Nazari, a la Catalunya del Nord. Des de temps remots, els habitants del Mediterrani han observat com les cries de llobarros s’instal·len a les albuferes a passar els hiverns, o fins i tot la joventut. I aquest comportament l’han aprofitat per mantenir-los en captiveri i criar-los, anul·lant les entrades i sortides naturals amb joncs i xarxes i alimentant-los amb petits peixos o crustacis. Des d’aquesta perspectiva, es diu que el cultiu de llobarro es remunta milers d’anys enrere. Però el cert és que la producció massiva d’ous i el seu engreixament a mar obert és una realitat recent, dels anys vuitanta concretament. Laqüicultura, que és com s’anomena la tecnologia aplicada a la cria, reproducció i cultiu de les espècies marines, és una enorme fita científica i sens dubte representa el futur de la nostra alimentació marina. El problema, tanmateix, és que la seva economia s’ha desenvolupat excessivament de pressa, i no hi ha res més perillós que el capitalisme sense un marc legal que el limiti. I paradoxalment, com més informació existeix sobre la problemàtica ambiental associada a l’aqüicultura, més fons comunitaris i estatals es destinen a fomentar-la.

Llobarros embotits dins d’una gàbia / Foto: istock

 

“El preu del llobarro salvatge es va veure perjudicat en la mesura que les llotges van omplir-se de captures a mar obert de peix de granja”

Perquè us feu una idea de la possible complexitat del tema; imaginem-nos una granja de llobarros a mar obert. L’explotació consta de 8 gàbies circulars de 30 metres de diàmetre per 10 metres de profunditat amb 250.000 llobarros embotits en cadascuna. Després de dos anys d’engreixament amb pinso processat, els peixos han assolit els 500 g de pes i ja estan llestos per sacrificar-se. El pinso, a més d’amb greixos i proteïnes d’animals terrestres, cereals o soja transgènica, conté farina i olis de peix salvatge. És a dir, que per produir carn de peix de granja es necessita carn de peix salvatge, la qual cosa augmenta exponencialment la pressió pesquera als nostres mars i oceans i, consegüentment, la petja de carboni del peix de cultiu. Al llarg dels dos anys d’engreixament la defecació dels animals no ha cessat, i l’augment de matèria orgànica i nitrogen ha desestabilitzat l’ecosistema del fons submarí. Han proliferat els bacteris i les algues, i la biodiversitat original s’ha vist molt castigada. Dins les gàbies les condicions són molt estressants. I tot i estar vacunats, alguns peixos han emmalaltit. Per guarir-los, s’ha abocat un antibiòtic a l’aigua i una part del mateix ha derivat a mar obert, amb les problemàtiques associades a l’aparició de resistències. Durant el temporal Glòria desenes de milers de llobarros van escapar-se de les gàbies i la genètica de poblacions autòctones s’ha vist alterada. De retruc, el preu del llobarro salvatge es va veure perjudicat en la mesura que les llotges van omplir-se de captures a mar obert de peix de granja.

“El desplegament de l’aqüicultura xoca frontalment amb els interessos del turisme”

Granges marines / Foto: theferret

 

Una oportunitat única

Actualment, el cultiu mundial de peixos, mol·luscs i crustacis genera un negoci brut d’uns 200 mil milions d’euros, dels quals només 500 milions es mouen a Espanya, amb una producció de 340 mil tones l’any 2020. Per la nostra banda, a Catalunya amb prou feines s’hi produeixen 8000 tones de peix i de marisc, la meitat dels quals són musclos. Aquesta manca d’explotacions aqüícoles es deu a dues raons principals: per una banda, sembla que a casa nostra hi ha una sensibilitat especial front a les problemàtiques ambiental associades a l’aqüicultura. I, per l’altra, el desplegament de l’aqüicultura xoca frontalment amb els interessos del turisme. És obvi que una gàbia genera un impacte visual considerable, i que aquest atempta contra la postal idíl·lica de la costa Brava o la Costa Daurada. A més, les granges són un obstacle per a la navegació recreativa, un negoci milionari a les nostres aigües. No obstat això, Catalunya té una oportunitat única en relació amb l’aqüicultura. Si ens ho proposem i destinem els recursos necessaris en investigar primer, i fomentar després el cultiu de peixos amb certificació de sostenibilitat, Catalunya podria esdevenir un referent d’aquesta estratègia productiva (de moment, les illes Canàries porten la iniciativa). A grans trets, es tractaria de peixos alimentats amb proteïnes vegetals certificades i de proximitat, criats en grans espais -i no en gàbies-, i amb una densitat de peixos molt menor. Per descomptat, el preu del peix, posem d’uns llobarros de cultiu ecològic, seria molt més alt. Però el seu sabor seria també molt més fi. Mentre no fem realitat aquesta utopia, sort en tenim del llobarro salvatge, tan saludable i nutritiu. I per fer-se ric menjant-lo, només recorda que cuidar-se és enriquir-se, perquè la salut no té preu.

Els germans Torres mostren un llobarro de cultiu sostenible de l’empres acuanaria  / Foto: acuanaria

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *