L’Espanyol té aquella tendència centenària que l’empeny cap al masoquisme periòdicament. No li agraden les coses fàcils; prefereix les difícils. Aquest mai ha estat un club per a pusil·lànimes. Una entitat que prefereix les tragicomèdies a les pel·lícules de final feliç anticipat. És el club de la taquicàrdia però amb aquella capacitat per fer possibles els impossibles i a la inversa. Ahir, els deixebles de Vicente Moreno ho tenien tot de cara per proclamar-se campions de lliga. Una victòria contra el Tenerife hauria validat el segon trofeu de lliga a les seves vitrines després del que va aconseguir Camacho als anys noranta. A més a més, tenia al davant un equip que no es jugava res i que ho tenia tot fet. Què podia sortir malament? L’Espanyol volia complicar-se la vida i al cap de cinc minuts ja tenia el partit contra corrent per un gol de Pomares. Tocava remar, però l’equip no va estar fi. Gris com un dia de maig fora de la norma com el que feia ahir a l’RCDE Stadium. Només la inspiració d’RDT va il·luminar les cares de la parròquia blanc-i-blava. Un golàs des de la frontal. Una fuetada per sumar 23 gols i col·locar-se pitxitxi.
Els locals van tenir oportunitats per sumar els tres punts i ho van intentar amb més cor que idees. Hi ha dies i partits en què les ganes no es conjuguen amb el joc i ahir l’Espanyol es va complicar la vida com aquell amic que et truca per sortir de festa quan ja t’has posat el pijama. T’arrisques i ho lamentes l’endemà. Ara l’Espanyol té el perill de veure com el Mallorca li pren el títol en la darrera jornada. Per fer-ho ja sap què necessita: guanyar contra l’Alcorcón. Quin Espanyol veurem? Ningú ho sap. Aquest equip només està programat per als finals inesperats. Maneres de viure i de sentir.