Categories
RACOCATALA.CAT - Raco Català

Per David Valls

 

Recordem els atacs jihadistes de París. Aprofitem-los per a parlar de la llengua francesa, la llengua de les víctimes, però també la dels atacants jihadistes. Aquests últims eren nascuts i crescuts a França, però tenien els orígens familiars a Tunísia i al Senegal. És per això que avui parlarem una mica de l’abast i l’ús d’aquesta llengua a l’Àfrica.

El francès és una llengua llatina com el català, originària dels voltants de París, pertanyent al grup de llengües anomenades d’oil («sí» en francès antic). Pertanyen a aquest grup de llengües d’altres llengües germanes al francès com el való, el picard, el normand, etc., la majoria amb problemes greus de salut perquè no té un estat darrere que les ha potenciades i imposades com és el cas del francès. Així doncs, tornant al francès, durant els segles XVII i XVIII es va estendre per tot el món, arran dels processos de colonització que van dur a terme França i Bèlgica. És per això que avui en dia és la quarta llengua amb més parlants, més de 200 milions (algunes fonts en compten fins a 375). La majoria (uns 115 milions) són a l’Àfrica i no en són natius, sinó que la tenen com a segona llengua, a part de la que aprenen a casa o a la regió, que pot no coincidir.

Es tracta d’una llengua molt pròxima al català, fet que és evident no només perquè el vocabulari s’assembla molt i no és especialment difícil entendre un text en francès, sinó també per la gramàtica: en molts aspectes, el català s’assembla més al francès que al castellà. Per exemple, en francès també hi ha pronoms febles: hi he d’anar à je dois y aller.

No tot són similituds, però. Una diferència que crida molt l’atenció és la fonètica. És impossible sentir parlar francès i no saber quina llengua és, encara que no n’entenguem un borrall! Per què? Doncs per la posició de l’accent. Si us hi fixeu, o si us en recordeu de l’escola, en català la síl·laba tònica (o forta) d’una paraula pot ser l’última (paraula aguda: ca-mi-ó), la penúltima (plana: can-ta-va) o l’antepenúltima (esdrúixola: mà-qui-na). El francès és una llengua d’accent fix, cosa que vol dir que l’accent sempre és a l’última síl·laba.

Finalment, una altra característica ben curiosa és la manera com s’expressen les xifres a partir del setanta i fins al noranta-nou. El 70 és soixante-dix (seixanta-deu) i el 74 es diu soixante-quatorze (seixanta-catorze). El procediment és el mateix entre el 70 i el 79: setanta-onze, setanta-dotze, etc. Pel que fa als nombres entre 80 i 99, encara és més rebuscat. El 80 és quatre-vingt, quatre (vegades) vint. 4 x 20 = 80! Quantre-vingt-un, quatre-vingt-deux… I el noranta? Doncs és evident: quatre-vingt-dix (4×20+10), i així anar fent.

Aquesta aparent complicació sembla que ve dels pobles celtes i víkings, que tenien un sistema sobre la base de vint. Després de la Revolució, l’Acadèmia Francesa va començar a recomanar l’ús d’aquest sistema, en comptes del totalment decimal, fet que ens fa pensar que ja devia estar ben establert arreu del país. Cal dir, però, que a Suïssa i Bèlgica (a i les seves excolònies africanes) diuen septante i nonante. Pel que fa a vuitanta, Bèlgica fa servir la forma francesa i Suïssa vacil·la, algunes regions diuen quatre-vingt i d’altres, huitante.

Per cert, sabíeu que el 30% del vocabulari de l’anglès ve directament del francès? És conseqüència de la conquesta normanda: al segle XI, Anglaterra estava sota domini administratiu dels normands (provinents del nord de l’actual França). Tot i que la població no va adoptar el francès, sí que va influir molt en les classes altes i va permetre l’entrada de milers de paraules manllevades.

I tornant a l’Àfrica, tot i l’altíssima diversitat lingüística que hi ha, molts països van adoptar (potser de manera no precisament voluntària) la llengua dels colonitzadors, de manera que en són molts els que segueixen parlant el que els blancs van deixar després dels processos d’independència. Francesos i belgues (però també britànics, en el cas de l’anglès) van portar al continent el seu desenvolupament, el seu sistema. Van convertir-se en amos i senyors dels països nous, i com a tals es van prendre el control i el poder. És per això que, un cop van marxar, la llengua que parlaven va seguir ocupant les mateixes posicions.

Les funcions que té el francès no són les informals, les del dia a dia familiar (si fos així, esdevindria l’idioma matern de moltes persones). En molts casos es tracta de la llengua de l’escola, dels mitjans de comunicació i de l’administració, és a dir, la de l’alfabetització. Podríem parlar, doncs, d’una mena de diglòssia que inclou el francès i la llengua vernacular del territori. Normalment s’entén per diglòssia la situació en la qual dos dialectes d’una mateixa llengua es fan servir per a funcions marcadament separades. Un exemple és el de l’alemany, en què la varietat prestigiosa que es fa servir en registres més formals (com els esmentats més amunt) és l’estàndard, i el que es parla a un nivell informal o més familiar és el dialecte propi de cada àrea.

Parlant de “diglòssia”, a Espanya se n’ha fet una adaptació pròpia del terme per descriure la situació històrica de segles de llengües com el català, el basc, el gallec, l’aranès i d’altres, que amb el franquisme es va exagerar, que només es podien utilitzar a casa i no en certs àmbits públics o que eren en algunes ocasions llengües orals, però que no s’escrivien. Aquest fenomen no és necessàriament negatiu, ja que les dues varietats lingüístiques poden conviure en harmonia. El problema apareix, però, quan la forma prestigiosa pren funcions de l’altra i comença un procés de substitució.

El que és innegable és que en 32 països africans el francès té un pes notable en les funcions més elevades de la societat. Això és molt favorable pel que fa a la globalització, ja que els permet comunicar-se amb els països veïns i amb la resta del món. I també emigrar a països francòfons, on la llengua no els és un impediment. Aquest devia ser el cas de la família de les tres persones que van sacsejar tot el món amb els atacs a París.

A més, a l’Àfrica hi ha moltes llengües criolles, que són llengües sorgides de la barreja del contacte entre dues o més llengües. D’aquests criolls que hi ha l’Àfrica, n’hi ha tres que es basen parcialment en el francès. Un, per exemple, és el camfranglais i és una barreja de francès, d’anglès, d’un altre crioll (el pidgin camerunès) i de paraules manllevades d’altres llengües del Camerun.

 

Aquest article s’ha adaptat del blog anomenat 7 mil milions de l’Anna Planas i la Paula Garcia:

 

Us ha agradat? En voleu més? Text extret del llibre del mateix autor ‘Les llengües de l’Anaconda’ de Viena Edicions:

Podeu sentir-ne l’àudio a ivoox

 

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *