1918: Flames d’una guerra molt propera

Rate this post

“Se’ns presentava evidentíssim que Europa s’havia encès pels quatre costats. Teníem les flames a la frontera”. Aquesta frase de les cèlebres i magnífiques Memòries de Josep Maria de Sagarra, un dels testimonis de l’època, serveix de títol i entrada a l’exposició que el Museu d’Història de Catalunya dedica a l’impacte a Catalunya de la Primera Guerra Mundial, comissariada per dos dels màxims especialistes en la matèria, els joves professors de la Universitat de Girona Francesc Montero i Maximiliano Fuentes. “Guerra, frontera, Europa, són els termes que volíem destacar en una exposició que vol trencar el mite que deia que aquí durant la Gran Guerra no havia passat res o només se circumscrivia a la qüestió econòmica” destaquen els comissaris d’una exposició que vol explicar la guerra sense caure en el bel·licisme i que ressegueix l’impacte d’aquell gran esdeveniment arreu: des dels pobles més petits fins als llocs més cosmopolites de Barcelona; des de la política i els intel·lectuals fins als cromos de la xocolata dels nens que jugaven a guerra pels carrers. Un fet que no singularitza a Catalunya sinó que l’aparella a la lògica d’altres països neutrals, que no van participar activament en una guerra que sí que van viure en primera persona.

Després de Barcelona, ciutat neutral, que es va poder veure fa quatre anys a la Fundació Miró, l’exposició “Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra” arriba cent anys després de l’armistici que va posar punt final a la gran conflagració mundial. Tot i el seu relat cronològic, la mostra comissariada per Fuentes i Montero té com a punt culminant aquest any, en què totes les tensions acumulades van explotar d’una manera molt semblant a com havia passat als països en guerra. Era l’inici de l’agitació obrera i el pistolerisme, de la campanya autonomista i de les crisis que portarien al daltabaix del sistema de la Restauració.

Dibuix mapa Europa

Dibuix del mapa d’Europa durant la Gran Guerra realitzat per l’il·lustrador Walter Rier l’any 1915. Col·lecció Ullstein © de la fotografia: Photoaisa

L’interès de la Barcelona de primers de segle -la que havia viscut la Setmana Tràgica i l’inici de la Mancomunitat- per la guerra va ser tal que l’any 1916 es va inaugurar un Museo de la Guerra al Tibidabo, que recreava amb maniquins i maquetes el conflicte i que va sobreviure fins a 1940, quan va ser clausurat per les autoritats franquistes.  Els comissaris no han pogut trobar-ne rastres, més enllà d’algunes postals i una col·lecció de soldadets de plom. De tota manera, la mostra compta amb una gran quantitat d’objectes cedits per un gran nombre d’institucions i particulars que ajuden a comprendre l’abast d’aquest gran esdeveniment mundial i la seva repercussió a Catalunya. Des de l’hèlix d’un avió alemany, provinent de la col·lecció del periodista i director del Memorial Democràtic Plàcid García Planas fins a les col·leccions de cromos i còmics del catedràtic Albert Rossich. 

Una divisió social en una Espanya oficialment neutral

Poques setmanes després del tret de Gavrilo Princip contra l’arxiduc Francesc Ferran que va precipitar la declaració de guerra, el 28 de juny de 1914, l’agitació es va fer notar a Catalunya, com remarca l’exposició: Des dels joves dels diferents països mobilitzats que sortien de Barcelona cap al front fins als immigrants catalans repatriats de França, passant pels intel·lectuals que es posicionaven a favor d’un bàndol o l’altre des de les tribunes de la premsa. Malgrat la declaració de neutralitat, aliadòfils i germanòfils es tiraven els plats pel cap a través de manifestos, actes públics o articles de premsa, especialment en publicacions creades expressament per defensar un o l’altre bàndol, com la proaliada Iberia o la proalemanya Germania.

S’ha dit i repetit que la neutralitat va beneficiar enormement l’economia catalana, creant grans fortunes al sector tèxtil, i a la mostra queda patent amb el testimoni de l’economista Pere Gual Villalbí -futur ministre català del franquisme- i en l’evocació del Paral·lel que esdevenia l’atracció dels nous rics -i dels espies!-, però els comissaris s’encarreguen de fer patent que més enllà del tèxtil, l’agricultura i la indústria suro-tapera -molt vinculada als vins francesos i a la Xampanya- van patir greus perjudicis. En aquest context, Francesc Cambó, des de la Lliga i des d’una posició neutralista, va maldar per aconseguir un port franc per les exportacions catalanes.

Fàbrica de cascos. Dones en una fàbrica produint cascos per als combatents. Col•lecció Josep Castellà © de la fotografia: Raquel Castellà

Fàbrica de cascos. Dones en una fàbrica produint cascos per als combatents. Col·lecció Josep Castellà © de la fotografia: Raquel Castellà

Voluntaris, espies i periodistes

Més enllà de com la guerra es va fer sentir als carrers de Barcelona i de la resta de Catalunya, a través dels discursos dels intel·lectuals, dels interessos dels polítics o dels guanys dels industrials, l’exposició també trasllada al visitant a les trinxeres de la guerra, per on van transitar els voluntaris catalans enrolats a la Legió estrangera francesa. Uns soldats d’ocasió que van esdevenir un mite protoindependentista per al catalanisme que -amb ressons ben actual, i com afirmava Antoni Rovira i Virgili-, “volia internacionalitzar el plet català”. El metge i homeòpata Joan Solé i Pla, president de la Unió Catalanista, es va encarregar d’abanderar la causa dels voluntaris, com Pere Ferrès-Costa, Camil Campanyà o Frederic Pujulà. Els dos primers moririen al camp de batalla i al final de la guerra, en un discurs del diputat nord català Emmanuel Brousse la xifra de soldats catalans ascendiria llegendàriament a 12.000 homes, quan segons les dades actuals no arribarien a 800 i, encara, amb motius molt diferents. 

Voluntaris allistats. Voluntaris catalans allistats a l’exercit francès, al regiment d’estrangers. © de la fotografia: ANC

Voluntaris allistats. Voluntaris catalans allistats a l’exercit francès, al regiment d’estrangers. © de la fotografia: ANC

Però, a banda dels voluntaris -sobre els que s’ha escrit abastament- un altre col·lectiu que va viatjar al front, això sí sense tirar cap tret, van ser els periodistes. L’auge de la premsa i l’avidesa de notícies va portar a noms tan destacats com Gaziel, Eugeni Xammar o Claudi Ametlla a visitar els camps de batalla per a diferents diaris, com La Vanguardia, La Publicidad o El Diluvio. Fins i tot la infermera voluntària de la Creu Roja Àngela Graupera, destaca al front de l’Est, relatà les seves vivències al diari Las Notícias. Oblidada durant anys, Graupera és una de les primeres corresponsals de guerra catalanes i és objecte d’una tesi doctoral en curs. L’activitat de tots ells es pot investigar en un interactiu que acompanya la mostra.

Alguns intel·lectuals, a més, formaran part de viatges organitzats, com el que es pot veure a l’exposició a través d’un reportatge filmat pels serveis cinematogràfics francesos, on és possible identificar a Solé i Pla, Ametlla, Romà Jori, Màrius Aguilar o el futur president republicà Manuel Azaña. També  testimonien aquella visita els dibuixos d’un dels expedicionaris, l’artista Josep Clarà. Uns altres visitants, aquests, però, a la ciutat de Barcelona, seran els diferents espies que actuaran al voltant dels consolats de les nacions en guerra, del port i dels cabarets i músics halls que proliferaran en aquella època: De la famosíssima Mata-Hari fins al comissari Bravo Portillo, protagonista del cas Barret, que va inspirar Eduardo Mendoza per escriure La verdad sobre el caso Savolta.

Paral·lel BCN 40s

El Paral·lel de Barcelona. Col·lecció Raquel Castellà © de la fotografia: MHC (Paco Amate)

L’impacte en carrers i places

La celebració de la victòria aliada no va deixar res a envejar al deliri de París, Londres o Nova York. Ho posen de manifest els comissaris de l’exposició amb fotografies i retalls de premsa, però especialment amb l’impacte sobre el nomenclàtor de ciutat d’arreu de Catalunya. No només a Barcelona, on Verdum dona nom a un barri i com a Mariscal Joffre fou batejada l’actual avinguda de Borbó, sinó des de Tortosa -on la Plaça de la Sang passà a Plaça de la Pau- fins a Terrassa, on encara existeix un carrer dedicat al president Wilson. Wilson i Joffre foren els noms més rellevants d’aquella postguerra. En el president nord amercià es dipositarien les esperances dels catalanistes més abrandats i el mariscal de Ribesaltes seria protagonista d’un viatge, l’any 1920, per presidir els Jocs Florals.

La memòria d’aquella guerra, però, seria llarga i l’any 1936, pocs dies abans de l’esclat de la guerra, seria inaugurada pel diputat Solé i Pla l’escultura dedicada als Voluntaris Catalans, obra, precisament, de Josep Clarà -a l’exposició se’n pot veure una maqueta- i que es pot veure al Parc de la Ciutadella, molt a prop del Parlament. El record de la guerra i Catalunya, però, no quedaria circumscrita al Principat:  Belloy-en-Santerre, on va caure Camil Campanyà en plena ofensiva per recuperar aquest petit poble de la Picardia, va ser reconstruït gràcies al suport de l’Ajuntament de Barcelona i de la Mancomunitat, i encara avui els seus carrers porten els noms de “Barcelona” i “Catalunya”. El 4 de juliol de 2016, el conseller Raül Romeva -avui injustament empresonat a Madrid- va visitar-lo i va homenatjar als voluntaris catalans, honorats amb un monument. 

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »