150 anys de vida

No, no em refereixo a una persona ni a cap ens viu que tingui 150 anys de vida, faig referència als 150 anys de vida d'una revista científica multidisciplinària, un referent per a tots els científics, la revista Nature. Aquesta revista, d'origen britànic, publica setmanalment, com també ho fa la seva revista homòloga americana Science, però té un xic més d'edat, ja que el primer número de Nature va ser publicat el 4 de novembre de 1869, mentre que el primer de Science es va publicar el 3 de juliol de 1880, quasi 11 anys de diferència. Als seus inicis, com bé diu l'editorial, la revista anava dirigida a un públic ampli, però ben aviat va ser el mitjà preferit pels joves científics d'intercanviar els seus avenços de forma molt més ràpida i dinàmica que les conferències plenàries que es feien a les societats científiques. Curiosament, el seu primer número va ser prologat per Thomas H. Huxley (conegut més com el fervent defensor de les teories evolutives de Darwin que per les seves important contribucions a l'anatomia) fent servir aforismes de Goethe.

En aquesta ocasió, la revista ha fet un exercici d'auditoria científica meravellós. Us recomano moltíssim que mireu l'imponent vídeo que mostra l'impacte que ha tingut sobre la ciència els avenços científics que ha publicat Nature fins al moment actual, cada disciplina en un color diferent. Gràcies a una excel·lent anàlisi de grans dades (big data) i un magnífic disseny gràfic, podeu veure com creix la gran xarxa d'articles des dels inicis, on totes les contribucions són inconnexes perquè encara no es mencionen treballs anteriors, a construir una miríada de punts interconnectats, on cada contribució creix sobre el coneixement generat pels articles anteriors. Fins i tot, si aneu a l'activitat interactiva, podeu visualitzar cadascun dels punts a quin article correspon, l'any de publicació, o fer créixer cada article per separat. Com a exemple, posen l'article seminal de Watson i Crick del 1953, en el qual es proposa la famosa estructura de doble hèlix de l'ADN, sobre quins articles es basa i a quins articles inspirarà. A mi em recorda la forma d'una pinya, amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Estèticament, fins i tot si la ciència no és el vostre tema, no em digueu que la imatge de la constel·lació d'articles inicial no és pas un quadre que donaria llum i color a qualsevol paret de casa vostra. 

És evident que, per celebrar aquesta efemèride, han fet una bona anàlisi dels temes més repetits, i de les paraules clau més emprades (vegeu els gràfics i les infografies), així com una selecció dels articles que, en aquests 150 anys, avui dia es consideren com els més rellevants en les diferents disciplines i els han comentat. Potser perquè em toca molt de prop m'ha agradat molt una revisió del descobriment de la doble hèlix d'ADN, amb comentari sobre les circumstàncies de la publicació dels articles dels grups de Franklin i Wilkins, amb les polèmiques imatges de rajos X de l'ADN que van inspirar Watson i Crick. Però també podeu trobar un comentari sobre l'article que els anys 20 va revelar al món el descobriment del primer fòssil d'un infant Australopithecus, la qual cosa va confirmar que l'evolució inicial del llinatge humà va ocórrer a l'Àfrica i va donar consistència a la hipòtesi de la baula perduda entre humans i simis, tot i que avui dia sabem que no hi ha una transició evolutiva lineal entre humans i simis, sinó que partim d'ancestres comuns i som llinatges no purs. Tampoc no voldria deixar d'esmentar un reguitzell de treballs que van demostrar que totes les cèl·lules del cos porten la mateixa informació genètica, i es poden reprogramar per donar lloc a tot un embrió, la qual cosa va donar lloc a la creació del primer mamífer clonat, l'ovella Dolly.

Tot i això, m'agradaria fer especial menció d'una secció que m'ha agradat de forma molt íntima i particular. Els editors de la revista van fer un concurs d'assajos científics entre joves de 18 a 25 anys. Aquesta setmana s'ha publicat l'assaig guanyador i els dos accèssits. Us en recomano la lectura, ja que tot el que us estic comentant està en obert, i és molt probable que algun d'ells us toqui també la fibra. Us esmentaré l'escrit guanyador i un dels accèssits, perquè tots dos són del meu àmbit.

L'assaig que ha guanyat és d'una noia britànica que té un germà bessó i, tal com ella es descriu, filla d'un matrimoni interracial. Ella té la pell blanca i pigada, amb els ulls blaus, i el seu germà té la pell de color oliva i els ulls marrons. Però aquest no és el punt rellevant, ella hi sent perfectament, però el seu germà ha desenvolupat a partir de l'adolescència una pèrdua neurosensorial de l'oïda. S'està tornant sord. L'inici de l'assaig és suggeridor, parla del somni de Beethoven, un dels personatges sords més coneguts de la història. Tots ens podem imaginar com el devia marcar la pèrdua progressiva del sentit de l'oïda, el sentit sensorial que a un músic genial com a ell, li donava sentit a la seva vida. Tal com el mateix Beethoven reconeix en la seva correspondència epistolar, aquesta circumstància li va comportar moments de desesperació profunda. La sordesa ocorre la gran majoria de casos per la mort de les neurones de la còclea i del nervi auditiu, i l'assaig abunda en el fet que hi ha organismes, com ara algunes aus i rèptils, que poden regenerar les cèl·lules ciliades encarregades de la recepció de les ones sonores. Hi ha hagut avenços que demostren que, mitjançant el tractament amb una medicina, es podria "convèncer" a les cèl·lules nodridores de la còclea perquè regeneressin les cèl·lules ciliades que es vagin perdent. Només és un inici d'una possible via, perquè aquesta medicina actua sobre una proteïna molt important en altres teixits i òrgans, i pot tenir efectes col·laterals, però com diu la jove escriptora és un inici del camí d'esperança per a tots els qui, com el seu germà i com molta gent arreu del món, estan perdent el sentit de l'oïda.

El tema desenvolupat en un dels accèssits incideix en la potencial descendència de pares del mateix sexe. En humans (i en els mamífers, de fet), no és possible obtenir fills de pares del mateix sexe biològic, tot i que hi ha organismes, com ara els axolots (unes salamandres de l'Amèrica Central, de les quals en vaig parlar en un altre article), en què les femelles sense intervenció de mascle poden generar ous viables, l'anomenada reproducció partenogenètica. El noi que escriu l'assaig, explica el dia que va comentar als seus pares que tenia una parella, i que la parella era del mateix sexe. No hi van haver ni retrets ni exclamacions, només una pregunta: I tindràs fills? Aquest jove científic comenta que potser algun dia, gràcies a avenços científics i l'edició genètica (com també us vaig explicar) es podran obtenir fills biològics de dos pares o de dues mares. Una manera de repensar la reproducció futura.

Com veieu, aquest especial de 150 anys dona molt de si, i això que en aquest poti-poti només m'he referit als avenços científics del passat! Deixo per més endavant, per una altra ocasió, fer-vos cinc cèntims dels nous avenços que s'han publicat aquesta setmana.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: