1-O, un mandat encara per definir

2017

El mandat primigeni: la transitorietat

L’aprovació de la llei de transitorietat jurídica va provocar un intens debat dins de l’independentisme entre els partidaris de tirar-la endavant abans de l’1-O i els que preferien guardar-la en un calaix fins que hagués passat el referèndum. El dilema per als polítics del PDECat, ERC i la CUP era que la llei els lligava les mans fixant terminis i establint què hauria de fer el Govern en cas que el sí fos majoritari l’1 d’Octubre. De fet, quan es va votar al Parlament el 7 de setembre es va convertir en el principal compromís polític per remarcar que l’1-O no seria “un altre 9-N”, com va dir des de l’hemicicle el diputat republicà Jordi Orobitg. Aquell era el mandat primigeni de l’1 d’Octubre, que passava per derogar la Constitució espanyola i dotar la nova República Catalana d’una carta magna provisional, partint d’una declaració inequívoca: “Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social”, establia el primer article de la llei. Però aquest mandat -anul·lat cinc dies després pel Tribunal Constitucional- ni tan sols va estar damunt la taula quan el 27 d’octubre el Parlament va proclamar la independència.

Des d’aleshores, el “mandat de l’1-O” ha estat en boca del Govern, dels partits i de les entitats sobiranistes, però ni tan sols ha significat el mateix per a tots ells. Només l’ANC i la CUP han defensat esporàdicament durant aquests dos anys que es doni validesa a les lleis del referèndum i de transitorietat. Malgrat que la idea va planar en algun moment en l’entorn del president de la Generalitat per respondre a la sentència del Tribunal Suprem, no ha generat consens entre partits i entitats.

“Fer efectiva la República” va passar a ser una manera habitual de referir-se a aquest “mandat”, que l’aleshores president, Carles Puigdemont, havia validat la nit de l’1 d’octubre considerant “vinculant” el referèndum. “Les institucions tenen el deure d’implementar” el que els catalans acabaven de decidir en referèndum, va remarcar Puigdemont, en la línia de les dues lleis que s’havien aprovat un mes abans al Parlament.

2018

El diàleg torna a la primera línia política

La data de l’1 d’octubre no ha deixat de ressonar amb força des de la tardor del 2017, i l’existència de presos polítics i exiliats encara l’ha convertit en més simbòlica. Durant els primers cinc mesos del 2018, l’Estat va seguir controlant la Generalitat a través del 155 i a l’independentisme li va costar trobar el desllorigador per acceptar que Carles Puigdemont no podria tornar a ser investit president. La idea de la restitució del “Govern legítim” va caure poc després de les eleccions del 21 de desembre anterior, tot i que JxCat la va mantenir encara durant uns mesos.

En tot cas, el mandat de l’1 d’Octubre va començar a evolucionar, allunyat del tot de la llei de transitorietat jurídica. ERC es va avançar amb la seva conferència nacional de l’estiu assumint que calia “ampliar la base” i optar pel “diàleg” com a opció preferent per exercir l’autodeterminació. Els republicans van abraçar l’opció d’un nou referèndum, aquest cop pactat, sense voler restar importància al de l’any anterior. “No ens volem oblidar de l’1-O”, deia Pere Aragonès, que ja exercia de líder del partit davant la situació jurídica d’Oriol Junqueras i Marta Rovira.

“Tot comença l’1-O i tot torna a l’1-O”, insistia Quim Torra des de Sant Julià de Ramis en el primer aniversari de l’1 d’Octubre. Els CDR li reclamaven que el Govern fes passos cap a la independència i ell els comminava a continuar pressionant l’executiu: “Feu bé de pressionar”. El president continuava parlant d’exercir el mandat que havia sorgit del referèndum però, en paral·lel, acceptava impulsar accions aparentment contradictòries. Al juny, Torra es va reunir amb el president espanyol, Pedro Sánchez, per reclamar-li la celebració d’un referèndum pactat, i els contactes, que van seguir amb les trobades de les comissions bilaterals, van culminar amb la reunió -de la qual el PSOE va acabar renegant- de finals d’any al Palau de Pedralbes. A l’octubre, JxCat, ERC, i Catalunya en Comú – Podem havien aprovat al debat de política general del Parlament un text per situar el diàleg i el referèndum al centre. Aleshores es van trobar amb l’oposició de la CUP.

2019

Legitimitat insuficient

Si l’octubre del 2018 la CUP demanava al Govern en seu parlamentària que donés validesa a les lleis de desconnexió aprovades el 6 i 7 de setembre del 2017, enguany els cupaires han optat per una estratègia ben diferent. El diputat Carles Riera plantejava la setmana passada des del Parlament un acord, més enllà de l’independentisme, “sobre l’autodeterminació i la independència”. Els cupaires, que continuen oposant-se a l’estratègia del diàleg perquè consideren que és infructuosa, opten per la desobediència, però ja no parlen “d’implementar la República” tal com s’havia concebut la tardor del 2017. I això que a principis del 2018 la diputada Natàlia Sànchez subratllava que “l’únic referèndum vàlid és el de l’1 d’Octubre. La gent ja va votar”.

Tampoc l’ANC, l’altre actor que més insistentment s’havia pronunciat a favor de “fer efectiu el mandat de l’1-O”, no insisteix ja en aquesta via. En la seva última assemblea, els socis reconeixen que ni el resultat de l’1-O ni les eleccions posteriors del 21-D són suficients per tirar endavant la independència. També descarten el diàleg amb l’Estat -perquè no està disposat a seure a parlar d’autodeterminació-, però apunten que cal superar el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament per tenir prou força per aplicar la via unilateral.

El judici al Tribunal Suprem contra els líders independentistes també ha comportat que molts d’ells parlessin de l’1-O, i especialment de la declaració d’independència, com d’actes “polítics” que no eren concloents en el camí cap a la independència. Ho van fer de manera clara l’exconsellera Dolors Bassa o l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, restant valor jurídic a la DUI del 27 d’octubre. Des de Bèlgica, l’exconseller Antoni Comín ha apuntat recentment que “l’exili” és l’única manera de continuar “el combat” després de la declaració d’independència. I encara des de l’exili suís, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha reconegut que l’1-O no va aconseguir prou “legitimitat” i que Catalunya necessita “tornar a passar per les urnes”.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: