Dunkerque a la vista!

Valora aquest article

 

L’altre dia vaig estar a Dunkerque. No em refereixo al Dunkerque actual sinó al de 1940. Com era el dia de l’estrena els senyors de Balmes Multicines -on almenys es poden veure les pel•lícules en versió original- em van donar una butaca a la fila 4.

Millor. Per moments vaig témer ser tocat per les bales d’un Me-109 -o el que és pitjor: un Spitfire, amb la qual cosa hauria estat víctima de foc amic- o les bombes llançades pels Stukas. Però vaig tenir sort: vaig sortir indemne i amb el convenciment d’haver vist una gran film.

Per descomptat, hi ha errors: algunes escenes comencen de dia i continuen de nit. I les cases que es veuen al fons no són dels anys 40 sinó construccions modernes. Però tant se val: Christopher Nolan ha fet un film com els d’abans.

Hollywood creu que fer cinema és com fer una pizza. Tries tres o quatre ingredients i els poses al forn: un parell de cossos danone, unes escenes de sexe o violència, algunes persecucions i molts efectes especials. Doncs no.

És clar que de vegades també és claustrofòbica. Sembla que estiguis lligat a la butaca i no poguis sortir-ne. Dins d’un vaixell que s’enfonsa o a la cabina d’un Sptifire a punt d’impactar contra el mar. Que difícil havia de ser apuntar amb aquests artilugis. Els Me-109 no paraven de moure’s.

Encara que reconec que jo no he estat mai a Dunkerque. El més a prop en aquesta part de la la costa ha estat Normandia. Però no compta perquè ja anaven mal dades per als nazis. Els va caure un infern al damunt. Només faltava Patton fent de les seves a la borsa de Falaise.

I a l’altra banda, a Dover. Als túnels de l’almirall Ramsey des d’on va dirigir l’evacuació de 338.000 homes. Un miracle. Els normands, després de la conquesta d’Anglaterra, ja van tenir molta vista perquè en aquest mateix indret van construir-hi un castell subjugar als saxons.

També he estat a l’Imperial War Museum de Londres. Això sí que és un museu no com el Centre de Recursos Internacional per la Pau en el qual hem convertit Montjuïc, que no se sap bé què és. A l’entrada hi ha el Tamzin, la barca de tot just quatre metres i mig d’eslora que va ser l’embarcació més petita emprada Dunquerque.

Encara és un misteri com Hitler, feliçment, va fer detenir els tancs. Guderian, es va quedar de pedra. En les seves memòries es queixa que aquell 24 de maig l’alt comandament va ordenar aturar totes les operacions “en marxa” i que això anava a tenir “la més desastrosa influència en tot el futur curs de la guerra”.

La teoria més estesa és que Hitler encara creia que es podia entendre amb els anglesos. Allò que a enemic que fuig, pont de plata. I que, si no hi havia una derrota humiliant, podrien arribar a una entesa: el continent per a mi, els oceans per a tu. Va subestimar Churchill. Però Hess també ho va intentar entendre’s amb els anglesos mesos després.

L’historiador Antony Beevor, en la seva canònica obra sobre la II Guerra Mundial, reparteix les culpes. Creu que va ser Von Brauchitsch, cap de l’alt comandament de l’Exèrcit, amb el suport de Halder, llavors el seu segon, per preservar els tancs amb vista una nova ofensiva o evitar un atac pels flancs. I que Hitler simplement li va donar el vistiplau.

En la meva humil opinió va tenir part de responsabilitat el bocamoll de Göering, que volia apuntar-se un gol. Al cap i a la fi el pes de la batalla de França havia recaigut en els tancs. Amb el suport de la seva estimada Luftwaffe però els tancs s’havien endut la glòria en trencar el front.

Una mica com a Stalingrad, on també va anar de farol i així els hi va anar. Aquí va ser pitjor perquè no es tractava de derrotar un exèrcit enemic sinó de salvar al propi. En aquest cas venia encoratjat per l’èxit de la força aèria en la borsa de Demyansk, quan els alemanys van quedar tancats entre febrer i abril de l’1941. Però, clar, no és el mateix alimentar 100.000 soldats a la primavera que a tot el 9è Exèrcit en ple hivern.

En fi, almenys la batalla de Dunkerque va servir també per deixar-nos alguns dels millors discursos de Churchill. Com el del 4 de juny, aquell que en el que recorda que les guerres no es guanyen amb evacuacions. El de “mai ens rendirem”: “Lluitarem a les platges, lluitarem als aeròdroms, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons, no ens rendirem mai”.

Jo el tinc al meu mòbil i en moments de desesperació me’l poso. De petit també els posava a les criatures durant algun trajecte en cotxe fins que, ja grans, va haver-hi un motí famiilar -absolutament justificat- i vaig haver de passar-me a la força a Flaix FM.

Però em queden dos dubtes metafísics sobre Dunkerque. El primer és quants soldats francesos evacuats -un terç dels 338.000- van tornar a França després de l’armistici. Juro haver llegit la xifra i no era poca cosa. Però ara no sé on. I en totes les crítiques, ressenyes i reportatges suscitats pel film no l’he tornat a trobar.

I la segona: per què els anglesos no van mobilitzar la seva flota per salvar els seus homes. Bé, sí, no podien arribar fins a la platja, però almenys podrien haver-los donat cobertura.
Em temo que no van voler arriscar la flota, que hagués estat a tir dels Stukas i l’artilleria, davant la temença de perdre-la abans d’una previsible invasió. Sens dubte, una decisió dolorosa.

Perquè Churcill no tenia miraments. Hi ha un llibre de l’escriptor nord-americà Nicholson Baker (1957) sobre els primers anys del conflicte, Human Smoke -no sé si hi ha traducció al castellà-, que reprodueix el missatge que va enviar a la guarnició anglesa del Pas de Calais el 26 de maig. La citaré en anglès perquè impressiona més: “Evacuation will not (repeat not) take plae, and craft required for above purpos are to return to Dove” (pàg. 186) Les guerres, pel que sembla, no es guanyen amb escrúpols.

I com se sap, tot just un mes després, el juliol del 40, no va tenir inconvenients a canonejar l’armada francesa refugiada a ports africans només per si se’ls hi passava pel cap lliurar-se als nazis i trencar el precari equilibri naval entre Anglaterra i Alemanya. Això probablement li hagués donat a Hitler la superioritat al Canal de la Mànega. Potser llavors s’hauria atrevit amb la invasió.

En fi, el que dit. No es perdin la pel·licula. Fins i tot malgrat les polèmiques perquè els francesos ja s’han queixat que surten poc -al principi de la pel·lícula i algun altre que intenta colar-se- i els americans perquè hi surten poques dones i pocs negres.

Em recorda aquella sèrie britànica de la BBC, The hollow crown, basada en els tragèdies de Shakespeare que, per ser políticament correctes, converteixen una reina francesa del segle XIV a una reina negra. Potser n’estem fent un gra massa de tot plegat./ Un reportatge de Xavier Rius

 

 

e-noticies: Cultura

FavoriteLoadingAfegir a favorits

Be the first to comment on "Dunkerque a la vista!"

Deixa un comentari

Translate »